Explorar los documents (62 total)

Vignette-Tassin.jpg
Les plans et profils des principales villes de la province du Languedoc
Christophe Tassin

Les plans et profils des principales ville de la province du Languedoc es un atlàs publicat en 1634 per Christophe Tassin, engenhaire geograf del rei Louis XIII.

Entre 1633 e 1635, Tassin publiquèt l'ensemble de sas mapas e plans de las vilas del reiaume, cap als viatjaires e militars.

Aquel volum, aquesit per lo CIRDÒC-Institut occitan de cultura en octòbre, compòrta quaranta cartas gravadas que representan las principales ciutats del Lengadòc istoric e lors
alentorns.

vignette_22841.jpg
La vida de santa Enimia de Bertran de Marcilia
Bertran, -- de Marseille.

Manuscrit conservé à la Bibliothèque nationale de France, Bibliothèque de l'Arsenal 

La vie de sainte Énimie, en vers provençaux, par Bertrand de Marseille, XIVe siècle, parchemin en provençal, 58 feuillets, 156 × 117 mm, Reliure en parchemin vert, BnF, Arsenal, Ms-6355

Description physique 

Écriture du XIVe siècle. La place des initiales est restée blanche ; des places blanches en tête des chapitres étaient sans doute destinées à recevoir des miniatures

Note d’étude 

Publié, d'après le présent manuscrit, 1o par Karl Bartsch, Denkmaeler der provenzalischen Literatur (Stuttgart, 1856), p. 215 et suiv. ; et 2o par C. Sachs, La vie de sainte Énimie, von Bertran von Marseille, in provenzalischer Sprache zum ersten Male vollständig herausgegeben von C. Sachs (Berlin, 1857).

« Conventus Sancti Joseph Parisiensis Carmelitarum discalceatorum. » — Au fol. 58, on lit : « P. Flochat, curé du lict Scte Eye (?). »

Ressource numérique 

Microfilm : . Cote de consultation en salle de lecture de la Bibliothèque national de France : MICROFILM ARS R-35337. Cote de la matrice (pour commander une reproduction) : MICROFILM ARS R-35337.

Ressources bibliographiques 

  • La vie de Sainte Enimie : poème provençal du XIIIe siècle / Bertran de Marseille ; édité par Clovis Brunel, Paris : H. Champion, 1916, 1 vol. (XV-77 p.), Paris : H. Champion, 1916, CIRDOC-Mediatèca occitana, Cote CC 20-17+1
  • La vida de santa Enimia / Bertran de Marcilia = La vie de sainte Énimie / Bertrand de Marseille ; présentée et trad. par Félix Buffière... ; photos, Jean-François Salles..., fre, La Canourgue, 48500 : Éd. la Confrérie, [2001], 112 p.-[4] f., CIRDOC-Mediatèca occitana, Cote CAC 7316

 

vignette_22638.jpg
Contes del Drac de Joan Bodon
Bodon, Joan (1920-1975)

Les Contes del Drac paraissent pour la première fois en 1975 grâce à l’I.E.O. de Toulouse. 

Résumé 

Boudou considère le conte comme une oeuvre d’art. Invité à se définir devant une caméra il répondit avec un conte : celui de l’homme ordinaire qui, la nuit venue, se transforme en loup et se nourrit de chair fraîche à l’image des Dracs.

Il a mis en forme et publié les récits traditionnels qu’il avait entendu raconter dans sa famille, sa mère était conteuse, et dans son pays natal, le Rouergue. 

En réécrivant ces contes, il pensait pouvoir donner à son lecteur  “ de quoi comprendre ce qui ne change pas dans notre nature ?”

Il se présente modestement comme un simple passeur :
"Demain il faudra rebâtir. Mais au nom de quelle foi bénira-t-on les murs ? [...] Vous le mépriserez ce livre : s'il vous déplait vous le brûlerez. Peut-être que vous le laisserez languir au grenier avec les araignées. Pourtant, si un fils de ma terre le lit à la veillée, je serai payé de ma peine, je serai content, moi ça me suffit" (J. Boudou, Contes del meu ostal).

Et pourtant, "il y a un abîme entre la matière brute assemblée par Boudou et ce qu'il en a tiré par son écriture" écrit Georg Kremnitz.

C’est certainement dans ce travail qu’il trouva son style propre : rapide, dépouillé, précis et allusif à la fois. 

Selon lui, le Drac est considéré comme étant le fils du diable qui vivait dans l'imaginaire de Bodon entre Tarn et Aveyron : “dins lo país de jos la tèrra que i se dintra dins los travèrses del Porcassés”.

De son épouse, nommée en occitan draquessa, il eut une multitude de descendants, les dracous, qui ne cessent de jouer des tours plus ou moins pendables aux humains. 

C’est ce que nous raconte les Contes del Drac. 

Souvent les Contes del Drac sont réunis dans un recueil avec : «Los contes dels Balssas» qui est une évocation de la famille d'Honoré de Balzac qui a vécu du côté de Cannesac, «Los contes del meu ostal» (1951) et «Los contes de Viaur» (1952). Mais au-delà de ce dernier recueil, ce sont quasiment tous les contes de Bodon qui auraient pu être qualifiés de contes du Viaur.

Editions 

  • Contes del Drac [Texte imprimé] / Joan Bodon ; [publié par l'Institut d'études occitanes], [Toulouse] : I.E.O. Roèrgue e Albigés, 1975 ; 30-Nîmes : impr. Barnier, 1 vol. (85 p.), CIRDOC-Mediatèca occitana, CAB 179
  • Contes del Drac [Texte imprimé] / Joan Bodon, Institut d'Estudis Occitans, 1984 : Atelier graphique Saint-Jean, 1 vol. (85 f.),CIRDOC-Mediatèca occitana, CAB 3071
  • En 2017 son recampats los Contes del Drac, Contes del meu ostal, Contes de Viaur, Lo pan de Froment (novèla) : https://fabrica.occitanica.eu/labasa/15086

 Etude critique 

  • Le monstre dans les Contes del drac de Jean Boudou / Pierre Canivenc dans Revue du Tarn. -, No 98, été 1980, Albi : Revue du Tarn, 1980, pp. 297-301, CIRDOC-Mediatèca occitana, cote CBB 442-25

 Enregistrements sonores 

  • Contes del Drac [Enregistrement sonore] / Joan Bodon, diches en public per l'autor. Migné-Auxances (86440) : IEO de la Vienne, 1984, 1 disque microsillon : 33 tours ; 30 cm + 1 brochure (8 p.) 31 x 31 cm, CIRDOC-Mediatèca (Besièrs), cote DM30 BODO C.LAN
  • Contes del Drac [Enregistrement sonore] / Jean Boudou, auteur, narr., Vendargues (34) : Occitània Produccions, 2004 (P). 1 disque compact audio (55 min. 55 s) + 1 brochure (44 p.), portraits. CIRDOC-Mediatèca (Besièrs), cote BOUD C. Lg

 Les contes illustrés 

  • Los contes del Drac / acampats per J. Bodon ; illustrats per Dinh-Long Bui

Investigations plastiques de Didier Mir 

Fin connaisseur de l'œuvre de Bodon, Didier Mir découvre sur le tard ses Contes del Drac, dont la lecture suscite en lui l'envie de créer une version bilingue et illustrée du recueil. 
Pour mener à bien son projet, il débute alors un véritable travail d'enquête sur les pas de Bodon et de ses contes, profondément ancrés géographiquement entre Rouergue et Albigeois. 
Il entame par ailleurs un voyage immobile, porté par la parole universelle du conteur Bodon, qui livre dans les onze pièces du recueil, le reflet d'un monde occitan qui peu à peu disparaît sous ses yeux. 
Passant d'une langue à l'autre pour les besoins de la traduction, inspectant chaque mot, chaque idée, chaque parabole... Didier Mir obtient la matière d'une ample exposition, où les différentes techniques et supports (photographies, sculptures, collages, peinture à l'huile) nous accompagnent dans la (re)découverte de l'une des œuvres centrales de Bodon. 

 

Sur Joan Bodon 

Exposition virtuelle

Interview sur la Fresque INA “50 ans de Borbolh occitan”

Film documentaire d'Amic Bedel

Mémoires universitaires : 

 

vignette_22109.jpg
Statuts de Forcalquier
Massé, Louis. Éditeur scientifique
Fort, F.. Éditeur scientifique
Clappiers, François de (1524-1588 ; juriste). Auteur

résumé

Les Statuts de Forcalquier, est l'un des tous premiers livres de l'imprimerie aixoise. Cet ouvrage est le troisième connu à être imprimé en provençal : en effet, les statuts de la commune sont rédigés en langue « vulgaire » et les commentaires, destinés à un public de juriste, eux, sont en latin. 

Les Statuts de Forcalquier sont une source importante pour la connaissance de la vie quotidienne et matérielle dans une ville de Haute-Provence. On y trouve des descriptions de moulins à farine ou à olives, des jeux, du charivari, de la pelote, de la tenue des livres de raison, etc. Une seconde partie, contient la généalogie des Comtes de Provence. 

La Provence est annexée au domaine royal depuis 1487 seulement. Mis à part les zones échappant à l’autorité royale française (Béarn-Navarre, pays niçois, etc.), la Provence est sans doute le « pays » qui résiste le mieux au cours du XVIe siècle à la francisation de l’écrit administratif.  

Exemplaires conservés 

CIRDOC-Mediatèca occitana, CR-A 4007

Bibliothèque Méjanes (Aix-en-Provence), cote In 8 14778,2

vignette don don R135.jpg
Lo DON-DON infernal de Loís Belaud de la Belaudièra  (edicion de 1602)
Bellaud de la Bellaudière, Louis (1533?-1588)

Loís Belaud de la Belaudièra (1543-1588)

Autor màger del periòd « barròc », Loís Belaud daissèt sa marca sus l’univèrs de las Letras d’Òc a la fin del sègle XVI. Representa, per la Provença del temps (mai tanben, puèi, a travèrs las epòcas) un vertadièr regrèlh e dobrís un espaci de creacion poetica, abeurat a las sòrgas anticas, noirit de petrarquisme, influençat per la Pléiade francesa tot en demorant prigondament original.

Resumit

L’experiéncia carcerala, coma maites poètas (Villon, Marot), es una tematica recurenta de son òbra. Lo poèta, empresonat 19 meses dins una torre de Molins, puèi, a doas represas, dins las jaulas sestianas, quitèt pas de dire, d’escriure e de fugir l’embarrament.
Son escritura es tot autant un testimoniatge, una traversada dels infèrns, una satira de la justícia corrompuda, qu’un cant dels plasers de viure incarnat per la musica d’una lenga. 

Belaud foguèt un poèta reconegut, en provençal. Costejèt François de Malherbe e Louis Galaup de Chasteuil, entre autres, a la cort del governador de Provença. Saupèt accedir, de son vivent (fach rare pels autors occitans d’aquel temps), a una primièra impression, amb son DON-DON Infernal constituit de 91 estanças que descrivon los torments d’un presonièr.

Aquel obratge foguèt reeditat mai d’un còp, notadament en 1588 (l’annada de sa mòrt), en 1595 (al dintre d’una edicion postuma que compila tanben dos recuèlhs de sonets) e mai tard, en 1602.

La bibliotèca del Musèu Paul Arbaud d’Ais possedís l’exemplar unic de l’edicion de 1588 (Ais, Miquèu Goyzot) e un exemplar de l’edicion de 1602 (Ais, Joan Tholosan). Un autre exemplar de 1602 es conservat a la bibliotèca reiala dei Païs-Bas a La Haye.
Mercés al partenariat engatjat amb lo CIRDÒC - Institut occitan de Cultura, una numerizacion d’aqueles libres rares foguèt portada a tèrme. Es aquel trabalh que vos presentam.

La numerizacion del edicion de 1602 estampat a Ais per Jean Tholosan.
Accedir a l’edicion de 1588.

Ne saber + : veire l'exposicion sul Loís Belaud

vignette_R134.JPG
Lo DON-DON infernal de Loís Belaud de la Belaudièra (edicion de 1588)
Bellaud de la Bellaudière, Louis (1533?-1588)

Loís Belaud de la Belaudièra (1543-1588)

Autor màger del periòd « barròc », Loís Belaud daissèt sa marca sus l’univèrs de las Letras d’Òc a la fin del sègle XVI. Representa, per la Provença del temps (mai tanben, puèi, a travèrs las epòcas) un vertadièr regrèlh e dobrís un espaci de creacion poetica, abeurat a las sòrgas anticas, noirit de petrarquisme, influençat per la Pléiade francesa tot en demorant prigondament original.

Resumit

L’experiéncia carcerala, coma maites poètas (Villon, Marot), es una tematica recurenta de son òbra. Lo poèta, empresonat 19 meses dins una torre de Molins, puèi, a doas represas, dins las jaulas sestianas, quitèt pas de dire, d’escriure e de fugir l’embarrament.
Son escritura es tot autant un testimoniatge, una traversada dels infèrns, una satira de la justícia corrompuda, qu’un cant dels plasers de viure incarnat per la musica d’una lenga. 

Belaud foguèt un poèta reconegut, en provençal. Costejèt François de Malherbe e Louis Galaup de Chasteuil, entre autres, a la cort del governador de Provença. Saupèt accedir, de son vivent (fach rare pels autors occitans d’aquel temps), a una primièra impression, amb son DON-DON Infernal constituit de 91 estanças que descrivon los torments d’un presonièr.

Aquel obratge foguèt reeditat mai d’un còp, notadament en 1588 (l’annada de sa mòrt), en 1595 (al dintre d’una edicion postuma que compila tanben dos recuèlhs de sonets) e mai tard, en 1602.

La bibliotèca del Musèu Paul Arbaud d’Ais possedís l’exemplar unic de l’edicion de 1588 (Ais, Miquèu Goyzot) e un exemplar de l’edicion de 1602 (Ais, Joan Tholosan). Un autre exemplar de 1602 es conservat a la bibliotèca reiala dei Païs-Bas a La Haye.
Mercés al partenariat engatjat amb lo CIRDÒC - Institut occitan de Cultura, una numerizacion d’aqueles libres rares foguèt portada a tèrme. Es aquel trabalh que vos presentam.

La numerizacion del edicion de 1588 estampat a Ais e vendut per lo mercant-librari Michel Goyzot. 
Accedir a l’edicion estampat en 1602 per Jean Tholosan.

Per ne saber + : veire l'exposicion sul Loís Belaud

vignette-Tabo-Sainte-Barbe.jpg
« Tabò ou la dernière Sainte-Barbe » : le Teatre de la Carrièra solidaire des mineurs occitans
Teatre de la Carrièra

Tabò ou la dernière Sainte-Barbe
(1974) est la troisième pièce occitane du Teatre de la Carrièra. Elle a pour cadre la question de la liquidation des bassins miniers, déjà évoquée par la première pièce, Mort et résurrection de Mr Occitània. 

Tabò ? C'est le cri de guerre des Cévenols, depuis les Camisards jusqu'aux « pichots » se battant sur les rives du Gardon. La Sainte-Barbe ? La sainte patronne et la fête traditionnelle des mineurs, aujourd'hui devenue aussi journée de lutte. Pourquoi la dernière ? Sur les 21 puits cévenols, 17 ont déjà été fermés. En 1977, l'État fermera le dernier, à moins que...

Théâtre de combat ? Un théâtre régional qui part des problèmes quotidiens, qui les traite en étroite collaboration avec les travailleurs et qui les restitue dans la peau culturelle du peuple d'Oc.
Folklore ? Un enracinement dans le patrimoine occitan. Une fierté reconquise et brandie dans une recherche théâtrale contemporaine.
Théâtre de rue ? Un théâtre jouable en tout lieu, afin de rencontrer le public populaire. 

La pièce ? L’histoire d'un jeune mineur amoureux de Barbara, la fille du directeur de la compagnie, à l’heure de la liquidation du bassin minier, de la « crise de l'énergie », des soi-disant reconversions, du record de chômage, du « Grand Parc touristique », au milieu d'un paysage hanté par l'histoire, les légendes et les chants du « Pays Raïol ». Cette présentation met en évidence un jeu qui apparaît  constant dans le Teatre de la Carrièra entre réalité sociale, souvenirs d’Histoire et mythes populaires. Ainsi la pièce évoque-t-elle les conflits politiques dans les Cévennes du XIXe siècle, particulièrement aigus dans le bassin minier. Le titre de Tabò avait également été utilisé antérieurement pour un roman par l’auteur Julien Brabo, de son nom de plume Jan Castagno, imprimeur et éditeur, né le 26 octobre 1859 à Saint-Martin-de-Valgalgues, et mort le 31 janvier 1938 à Alès. La culture populaire orale est présente çà et là : allusion à la Romeca, supposée hanter les puits, utilisation de la berceuse « Sòm sòm… », connue sur l’ensemble de l’espace occitan. Comme la plupart des pièces de La Carrièra, le texte en a été écrit par Claude Alranq. Les premières pièces étaient conçues pour pouvoir être adaptées au public, avec des changements possibles de textes. Là aussi, à plusieurs reprises, les didascalies insistent sur cette adaptabilité. Par exemple, le tableau 4 « est conçu de façon très souple, afin de l’adapter aux conditions particulières de chaque bassin minier et de l’actualiser selon la conjoncture ».
Vignette_sibylle.jpg
Version occitana del cant de la Sibila
Bertrand, Aurélien

Resumit

Lo cant de la Sibila es un cant anonciator de la fin dels temps que sa version mai anciana coneguda remonta al sègle XX. Una version occitana del tèxte es conservada als archius departementals d’Erau.
Son apellacion « Sibila » fa referéncia a la portada divinatòria del tèxte, que Sibila èra lo nom donat dempuèi l'antiquitat a las profetessas que podián ocasionalament faire òbra de divinacion. Fòrça popular en Castilha, en Catalonha, en Itàlia e en França pendent tota l'Edat Mejana, es uèi subretot interpretat dins las glèisas de Malhòrca, Catalonha e Sardenha per las Matinas de Nadal, la nuèch del 24 de decembre.
La version malhorquina del cant de la Sibila es estat inscrich en 2010 per l'UNESCO sus la lista representativa del patrimòni cultural immaterial.
Existisson de nombrosas variacions del tèxte, sovent acompanhadas d’un acrostic (estròfa ont las inicialas de cada vèrs, legidas dins lo sens vertical, compausan un nom o un mot-clau), de còps de lor musica e mai rarament encara d’un títol. [imatge id=21092]

Autras versions del títol

< « Version romane du chant de la sibylle » (version romana del cant de la Sibila) (anciana apellacion)

< « Ell iorn del iuzizi » (incipit de la version occitana)

< « Canto de la Sibila » (version castelhana del títol)

< « Cant de la Sibil·la » (version catalana del títol)

Exemplars conservats

1 exemplar conegut :

Lo manuscrit que compren la version occitana del cant de la Sibila es conegut jos lo nom de « Lectionnaire de l’office » (Leccionari de l'ofici) e data del sègle XII.
Es conservat als Archius departamentals d’Erau jos la quòta 10 F 120.
Se presenta jos la forme d’un registre de pergamin de 294 folios (37 × 26 cm).

Ligam cap al numerizacion 

Nòta d’estudi

Las especificitats del manuscrit occitan

La version occitana del cant de la Sibila es coneguda mercés al trabalh de Joseph Berthelé (1858-1926), archivista, que reculhiguèt, als environs d’una anciana abadiá d'Aniana dins l’Erau, un leccionnari (libre liturgic que conten los passatges dels tèxtes religioses legits a l'escasença de las ceremonias religiosas) copiat a la fin del sègle XII e o transportèt als archius departementals de Montpelhièr. Aquel leccionnari compren, en mai de la famosa version occitana del cant, d'autres tèxtes nombroses coma de sermons, d'Actes dels Martirs e d'omelias.
Lo tèxte de la version occitana del cant de la Sibila es acompanhat d’un unic fulhet de musica notada dins lo mòde de Ré que poiriá èsser una transicion entre le Minor antic e lo Major modèrne de l’aire de la cançon.
Lo tèxte de la cançon es una adaptacion en occitan d’una version latina e apareis coma una de las mai anciana version en lenga non latina del tèxte. Aquela adaptacion es realizada en vèrses rimats ritmats, gropats quatre par quatre e que s'adaptan a la melodia. Permet aital de passar de la version latina a la version occitana entre cada cobla, benlèu a de fins de reapropriacion par una populacion occitanofòna.
La version occitana del tèxte compren pas l'acrostic present dins la màger part de las autras versions conegudas del tèxte..

Presentacion del tèxte

Le contengut de la version occitana del cant de la Sibila càmbia pas fondamentalament de las autras versions conegudas. Lo cant conta las visions d’una profetessa qu’es pas presentada e que sas visions son ligadas al jutjament darrièr de Dieu e donc a la fin dels temps. Sus la basa d'aquò lo cant de la Sibila pòt èsser qualificat d’escatologic (que son prepaus es ligat a la fin dels temps).
Aquelas visions fan referéncia a divèrses elements e eveniments biblics (consequéncias de la mòrt de Jèsus-Crist sus Tèrra, dubertura de las pòrtas de l’Enfèrn per los pecaires…) e concernisson tant los fizel  que los descrezen. An doncas una valor de mesa en garde e d’avertiment al prèp dels fidèls.

Cal probablament veire dins aquel cant de la Sibila e son succès lo rebat de l’angoissa del passatge vèrs l’an Mil dins la societat occidentala de la Nauta Edat Mejana..

Posteritat de l’òbra

La version occitana de l’òbra faguèt l'objècte d’un trabalh de reinterpretacion en 2019 par l'artista Clément Gauthier a l'entorn d’un projècte collectiu titolat “Le chant de la Sibylle”.

vignette_21052.jpg
Revue des langues romanes
La Renaissença d'òc se fond sus la redescobèrta dempuèi la debuta del sègle XIX d’un brilhant eiretatge literari, lo dels trobadors d’expression occitana de l’Edat Mejana e de lor influéncia durabla dins la poesia e la pensada europèas tota entièra. Aquesta redescobèrta e sa difusion dins los cercles sabents passava pels sabents del domeni occitan pel mestritge de lors pròprias aisinas de difusion, de discussion e de validacion scientificas. Aquò serà l’òbra de la Societat de las lengas romanicas, fondada en 1869 dins l’environament de l’Universitat de Montpelhièr, e que va pas daissar de defendre las posicions lingüisticas e istoricas del camp occitan sus la scèna dels debats filologics franceses, dominats per Gaston Paris e la revista Romania, que negan fins a l'existéncia d’autras lengas que la lenga nacionala, dins un contèxte d'ultranacionalisme general après lo traumatisme de la desfacha de 1870.
[imatge id=20320]La Societat montpelhierenca, que fòrça membres ne son actius al dintre del Felibritge, publica lo primièr numèro de la Revista de las lengas romanicas en 1870-1871. Totjorn activa uèi, representa tot lo long del sègle XX un organ de difusion poderós de las coneissenças e de las fonts sus l'eiretatge lingüistic e literari occitan tot en ajudant a crear una recèrca scientifica en domeni occitan, estructurada e reconeguda internacionalament. Tre lo primièr numèro que pareis en 1870-1871, la Revista s’inscriu dins la doctrina, arderosament combatuda pels filològs parisencs, de la continuitat entre la prestigiosa lenga de l’escrich de l'Edat Mejana, coneguda gràcias als milierats de tèxtes retrobats e editats, e la lenga contemporanèa, alara relegada a l’estatut de “patés”. Atal, tre son primièr numèro la RLR publica de tèxtes ancians mas tanben de tèxtes del Provençal Teodòr Aubanèl o del Carcassonés Achille Mir : Amb la Revista de las lengas romanicas, totes los grands escrivans contemporanèus de la renaissença occitana van d’ara enlà èsser coneguts e legits dins las universitats de França e d’Euròpa.
vignette_21045.jpg
Le bon soir des moundis : injúrias e invectivas dins lo divertiment popular occitan tolosenc del sègle XVIII
Escarpit, David

Le Bon soir des moundis es un tèxte de poesia borlesca en occitan, pro enigmatic, construch en vèrs irregular coma un inventari de las insultas e vòt de malastre. Es datat del mitan del sègle XVIII, estampat en fulhet e conegut per un sol exemplar conservat a la Bibliothèque universitaire de l’Arsenal (Tolosa-1).
Aquel tipe de document a difusion populara es pro rar dins las colleccions publicas. Aparten pasmens a un còrpus abondós de tèxtes borlesques e carnavalesques que compausan una granda part de la literatura occitana de l’epòca modèrna (sègle XVI-fin sègle XVIII) dont Tolosa es un dels principals fogals a l'entorn del fòrça famós poèta Pèire Godolin (1580-1649).
Pauc conegut, descrich per le sabent Jean-Baptiste Noulet dins son Essai sur l’histoire littéraire des patois du midi de la France au XVIIIe siècle (Paris : J. Techener, 1859, p.172) coma contenent un « tissu d’ordures et d’injures dégoûtantes, en usage, ce semble, parmi le bas peuple, à la fin du XVIIIe siècle » (teissut d'orduras e d'injúria desgostanta, en usatge, çò sembla, demest lo bas poble, a la fin del sègle XVIII) lo percebrem uèi al contrari coma un testimoniatge preciós de la lenga populara dels Tolosencs, de lors divertiments e de lor umor dins una cultura collectiva fòrtament emprenhada de carnavalesc.
Lo fulhet conten al revèrs un autre tèxte en francés titolat « Pour les femmes » (Per las femnas) (e non “Contra” coma o pretend Noulet) qu'es un argumentari de defensa de las femnas, argüissent lor natura egala veire superiora a l’òme.

Consultar lo document

Consultar lo document sur Occitanica

Descripcion del document

Le bon soir des moundis. Tust, Tust, quié-là ? [Toulouse] : [s.n.], [17..]

Aquel fulhet que conten dos tèxtes estampats al rècto e al versò es conegut per un sol exemplar religat amb d’autras brocaduras en occitan dins un recuèlh eissit de la colleccion de l’erudit e bibliofila occitanista Frix Taillade (1819-1901) que sa bibliotèca es estada aquesida en 1906 per la bibliotèca de l’Universitat de Tolosa. Es uèi conservat dins lo fons ancian de l’Universitat de Tolosa (Bibliotèque universitaire de l’Arsenal - SCD Toulouse-1 ; quòta : Resp 35341-3/26).
Aquel document occitan tolosenc es imprimit sus un fulhet rècto-verso de format mejan (390 × 185 mm) que se pòt aparentar a de produccion populara de còlportatge que propausava a la venda ambulanta d'obratges estampats a feble prètz. Aquela practica a grandament obrada a la bona difusion de nombrosas òbras entre l'Edat Mejan e lo sègle XX. Las òbras de Pèire Godolin, Jasmin, Mesté Verdié e d'unes almanacs felibrencs son per exemple estada largament difusats mercés al còlportatge.
Sens data ni nom d’autor o d’estampaire, es estat datat posterior a las annadas 1720-1730 del fach de la mencion del « pape de Hollande » (Papa de Olanda). Es possible de veire dins aquel tèrme una allusion al esquisma provocat a las Províncias-Unidas (actuals Païses-Basses) per lo prelat catolic Dominique-Marie Varlet (1678-1742), avesque in partibus de Babilònia, excomunicat en 1725 per aver administrat de sagraments a las Províncias-Unidas mentre qu'èra estat relevat de sas foncions, e en oposicion als òrdres del papa. Refusant de se sometre al Sans Ses, Varlet fonda alara una glèisa catolica esquismatica a Utrecht, que serà apuèi coneguda jos lo nom de Église vieille-catholique (Glèisa vièlha-catolica) o Union d’Utrecht.

Contengut

Lo rectò conten « Le bon soir des moundis », seguit del jos-títol « Tust, Tust, quié-là ? ». Lo verso content un autre tèxte, en francés aquel es titolat « Pour les femmes » (Per las femnas).

Le bon soir des moundis se compausa de doas partidas. La primièra es una lista d’injúrias popularas en occitan. Mantunas mancan pas de vèrbia, d'unas relèvan quasi de l’absurde : Capèl de ressegaire, que le mèstre non val gaire, Visatge de pautrada, fisionomia mancada, Frut d’espital, enfant de còr de Marselha, Visatge de cuèr bolhit, visatge de trenta-sièis faiçons ...

La segonda es titolada « Passen as souhaits » e enumèra de vòts absurdes e borlesques. Tornamai, los vòts en question sofrisson pas de la comparason amb las insultas que los precedisson, al nivèl de la riquesa imaginativa, folastre e fantasista : Te soèti las perpelhas coma una bòta de rafes, Te soèti las dents e la machoara rengadas coma las nòtas de musica. Nos saram de còps de l'ambient d'un tablèu de Jérôme Bosch : Te soèti que tas costèlas serviscan de cabana al diable per se metre a l’abric del solelh, Te soèti que quand te mocas, te mocas la cervèla, Te soèti que Lucifèr te trigosse per de vinhas podadas de frèsc, juscas que siás en brotons. La calcavièlha es pas luènh darrièr lo bofon e l’òbra s'enriquís d’una dimension quasi inquietanta de per la fantasiá absurda e desbridada de l'imaginacion que ne fa pròva. Emai lo decòr quasi familièr de Tolosa deven fantasmagoric : Te soèti que le dòma dels Carmes e des Recolets te serviscan de pendents d’aurelhas, Te soèti quatre caissals coma le Pilièr d’Orleans.

Al tèrme de trenta-sièis vòts se tròba una Respounso (responsa), que se limita, en un desenat de linhas, a d’autras insultas e una seria de bon soir dins lo meteis esperit. Lo tot se clava per la senténcia amix eron, amix sion.
Ne sabèm pas mai sus l’identitat dels dos interlocutors ni sus lor garolha..

Lo tèxte francés imprimit al verso del fulhet pòrta lo títol Sur les femmes, sens mai de precision. Se seriá un pauc exagerat e anacronic de lo qualificar de feminista, es pasmens un tèxte que plaideja - en aparéncia - l’egalitat entre òmes e femnas, emai la superioritat d'aquelas sus la gent masculina : “De plus l’origine et le nom de la femme, selon l’Écriture sainte, est plus noble que celui de l’homme” (Emai, l'origina e lo nom de la femna, segon l'Escritua Santa, es mai nòble qu'aquel de l'òme). Lo mens que se'n pòsca dire es qu'es en rompedura totala de ton e d'atmosfèra amb la partida occitana del rècto. I cal veire un elògi carnavalesc ? L’inversion de las valors es una de las basas de Carnaval, es possible que lo plaidejat en favor de la presa de poder de las femnas dins la societat relèva en realitat del meteis esperit subversiu e provocator que la partida occitana.

Un pichon tresaur de literatura borlesca occitana de l’epòca modèrna

S'aquel tipe de documents es rare uèi dins las colleccions publicas, aquò vòl pas dire qu'èran pas nombroses dins la produccion estampada de difusion populara, en particulièr a Tolosa, que foguèt dempuèi la fin del sègle XVI un fogal de literatura borlesca, satirica e popular d'expression occitana.
Es malurosament dificil de reconstituir lo ròtle e la « vida » que podiá aver un tal tèxte dins lo Tolosa del sègle XVIII. Son format, son supòrt e son contengut convidan a pensar que s'agís pas d’escriches per èsser legits mas probable diches o jogats. S’agiriá d’un tèxte carnavalesc ? Sabèm l’importància del carnaval dins l’anciana Tolosa, coneguda per de nombroses escriches, dempuèi Godolin al sègle XVII. Mantuns passatge semblan dirèctament inspirats del grand poèta popular tolosenc Godolin, de noms son tirats de sas òbras, coma Ramonet l’Asclaire al mens que s'agisca de folclòre tolosenc qu’aviá espleitat Godolin dins sas òbras. Sabèm que Godolin a représ mantuns personatges de l'imaginari local, coma Tòcasòm.
[imatge id=21065]
Mai d'un luòc emblematics de Tolosa son citats dins lo Bon soir des moundis, coma lo Convent des Carmes, aquel dels Recollets e aquel dels Cordeliers, o encare la glèisa de la Dalbade, le quartièr de la Naubernat, lo « pont » e sas « lunas », comprendre lo Pont-Neuf (las « lunes » son probable los sièis desgolidors que lo perçan), o encara lo Pilier d’Orléans, celèbre pilar de la catedrala Saint-Étienne al pe del qual es enterrat Pierre-Paul de Riquet.
D'unas d'aquelas insultas seràn represas per lo farsejaire bordalés Meste Verdié (1779-1820) dins sa farça Cadichoune e Mayan (1819) e indica una cèrta difusion d'aquel tèxte, per via escricha o orala.

sus 7