Recèrca

Filtrar
Filtres actifs
Type de Document : Article biographique
Auteur : Caucat, Domenge
Sauf
Auteur : Sabrina Cepeda
Tipe : Article biografic

Bruno Cecillon es un comedian, membre fondator de La Rampa, companhiá de teatre, que co-fondèt en 1974 cotria Joan Loís Blenet a Montpelhièr. La Rampa, d’en primièr d’expression francesa, s’engatja dins lo movement del teatre regional (Action Jeune Théâtre Languedoc-Provence) e ven tre los ans 1980 una companhiá importanta pel desvolopament del teatre en occitan e ven La Rampe - TIO (Teatre interregional occitan).
Bruno Cecillon es tanben lo director de Ràdio Lengadòc Montpelhièr.

Nascut fa 68 ans al Brasil e vengut a Montpelhièr a l’atge de 7 ans i va seguir tota son escolaritat esperlongada per d’estudis de medecina. A l’atge de 30 ans descobrís l’occitan, mercé lo teatre, e passa de tèxtes diches de còr sus l’empont a l’apréner a de bon per anar un pauc mai a l’encontre del public. Es dins una enfantesa passada entre doas lengas, francés e portugués que Bruno Cécillon enrasiga son afeccion per l’occitan de las sonoritats latinas tan parièiras, es aquela lenga que decidís puèi de passar a son filh coma lenga pairala « aquela que dona d’agachar la vida d’un autre biais, amb saique un pauc mai de relèu » [Entrevista Bruno Cécillon per Passadoc]

Bruno Cécillon es tot primièr una votz, la votz d’Occitània dins sos recampaments bèlses mas tanben a travèrs las ondas de ràdio Lengadòc, un mèdia que n’es un dels fondators e qu’afecciona tot particularament. Li devèm milliassadas de reportatges o d’entrevistas e l’òme a lo gaubi per se faire desvelar los mai paucparlas de sos convidats. Fondator e cepon del teatre de la Rampa, actor de la preséncia scenica fòra nòrma, dins quin registre que siá, es a el que sovent son fisats los ròtles mai trucalunas e extravagants.

Cal apondre a aqueste retrach un comedian manifacièr amb de collaboracions regularas dins de realizacions de Michel Gayraud, de segonds ròtles dins de filmes o telefilmes, e mai recentament de doblatges en occitan.

D’unas de sas participacions

Teatre :

Vida vidanta, escritura J.C. Forêt, La Rampa TIO, 2016.
Molière d’Òc, escritura M. Esquieu e mesa en scèna J.L. Roqueplan, La Rampa TIO, 2013.
Espanhòl d’aquí, escritura e mesa en scèna M. Cordes, La Rampa TIO, 2006 e 2015.
Sèm fòrça, escritura e mesa en scèna C. Alranq, La Rampa TIO, 2012.
Catharsis sound maquina, Mesa en scèna C. Alranq, La Rampa TIO, 2009.
Folies vigneronnes, escritura e coordinacion B. Cécillon, La Rampa TIO, 2007.
Aristofanada, las femnas au poder, tèxt M. Esquieu, mesa en scèna C. Alranq, La Rampa TIO, 2008.

Teatre pels enfants :

Pichon nanet, Quesaquò e Mascomprés (2005), Mèfi al Belut.

Filmes :

Le Hussard sur le toit, J.P. Rappeneau, 2016.
L’Orsalhèr, J. Fléchet, 1984.
Poesia, M. Gayraud, 2004.
Protestantes, M. Gayraud, 2000.
Cathares, M. Gatraud, 1999.
Crosada, M. Gayraud, 1997.
Flamenca, M. Gayraud, 1994.
Le pays de Tejedor, M. Gayraud, 1990.

Doblatges :

Heidi, Alain Gasponer, 2017.
Padmington, Paul King Paul, 2016.
Lo Hussard sus lo teit, J.P. Rappeneau, 2016. (doblatge d’el meteis)

   

Mise en ligne : 20/03/2019
Tipe : Article biografic
De las rasigas roergassas, Ives Roqueta nasquèt a Seta en 1936 d’un paire caminòt e d’una maire que teniá una espiçariá. Professor de letra, òme de terren e d’accion, menaire infatigable, del vèrb naut, d’una eloquéncia magnifica, foguèt un actor dau renovèl militant de las annadas seissanta e joguèt un ròtle màger dins l’occitanisme contemporanèu mai que mai al dintre de l’IEO. Se los vejaires son partejats sus lo personatge volontièr provocator e sas orientacions militantas, l’unanimitat se fa per saludar una òbra literària d’una qualitat remirabla. « Escriveire public », poèta de la vida e dels pantaises, foguèt contaire, autor e actor de teatre, romancièr, assagista, traductor, amb al còr de sa quista tant politica coma literària una fidelitat a sas originas e a son pòble dins sa simplicitat, son umilitat, lo pòble sempre coma sorsa d’inspiracion.

La lenga d’òc es un afar de familha a cò dels Roquetas, los parents se parlavan en « patés » mas s’adreiçavan totjorn en francés als enfants. Lo paire, emplegat de gara a Seta, sortissiá dau pont de Camarés e la maire de Confoleus, a doas oras de camin d’a pè, mas prenguèt una espiçariá dels Docks Méridionaux, a Seta tanben. Es aval que se tornèron trapar e se maridèron. Lor nasquèron dos enfants, Ives en 1936 e dos ans aprèp son fraire Joan, lo futur Joan Larzac. Quand petèt la guèrra, los enfants foguèron plaçats a cò dels grands, dins lo sud Avairon, dins una societat paisana e completament occitanofòna. Es aquí qu’Ives se trachèt que mestrejava perfièchament lo « patés » que se parlava a son entorn.

Tornat a Seta, a 10 ans, al collègi encontra Robèrt Lafont, « ma segonda maire » çò disiá Ives que « lo va metre al monde de la literatura e de l’occitan ». Li apren que son patés es una lenga, l’occitan, e l’accepta dins sos corses de primièra, terminala. Del còp, dins lo meteis temps que descobrís la literatura francesa, lo pichòt Ives dintra dins la literatura d’òc e se tracha de la capacitat, en mai lo cant e la poesia, qu’a l’occitan per tot dire. Es tanben lo temps que nais son amistat amb Pèire François que vendrà puèi l’illustrator de son òbra. Quand Lafont se’n va, mudat en Arle, Ives Roqueta se carga a 14, 15 ans d’esperlongar los corses d’occitan. Lo mèstre i manda regularament libres en occitan e en 1952 lo convida a una amassada de l’IEO a Montpelhièr. Estonament novèl, la lenga se pòt acarar a d’analisis culturalas o societalas .

Aprèp lo bac que passa amb l’opcion occitan -èra la primièira annada que se podiá far- dintra en hypokhâgne, a Montpelhièr. Max Roqueta que remira ven son correspondent e l’aculhís coma un filh cada dijòus pendent quatre ans. Va vistalhar tanben Leon Còrdas que teniá per l’IEO una bugadariá carrièira de l’agulhariá, escambia amb Carles Camprós, Max Allier, Cristian Anatole. Per fidelitat per los sieus, per « son paure monde », en 1958, Ives Roqueta daissa tombar un temps los estudis per se faire escriveire public en lenga d’òc publicant son primièr recuèlh de poesia.

Mèstre d’internat al licèu de Nimes, son recaptador novèl es a cò dels Lafonts tot demorant marcat a la fac per defugir la mobilizacion en Argèria. S’enseguís una experiéncia religiosa de dos ans a Sant Bonet de Galaura, aqueste còp coma susvelhant-ensenhaire, dins un Fogal de Caritat de Marta Robin. Lafont nos ditz qu’es a aquel moment que « noirit d’una experiéncia crestiana de la dolor del mond e tanben d’un occitanisme a la Bodon que ressentís la mòrt del país d’òc coma una mòrt de l’òme »1 que, còrmacat, Ives escriu Lo Mal de la tèrra. Son engatjament politic contra De Gaulle e son referendum lo buta a quitar aquela vida quasi monacala. Finís per acabar sa licéncia de letras classicas, redigís un estudi sus Pons que lo recep dins son ostal a Illa-de-Riberal (en francés Ille-sur-Tèt), passa e obten lo CAPES.

En 1961, encontra, mercé Camprós, Maria Roanet al cercle occitan e l’esposa sulpic. En 1962, Ives es cap redactor de la revista Òc, guierdonat del Prèmi de las letras occitanas per la Paciéncia e s’amistança amb Josèp Delteil. Es l’annada de la grèva de la Sala : Lafont, Campros e qualques autres vòlon donar a l’accion occitana una dimension politica que pren fòrma amb la creacion en 1965 del COEA, lo Comitat Occitan d’Estudis e d’Accion que met en abans lo concèpte de colonialisme interior presentat per Robèrt Lafont. En 1972-73, dins aquel encastre, Ives torna sus aqueles eveniments de la Sala « per tornar escriure l’Istòria diferentament ». Aquò dona en 1975 a cò de Vent Terral, los Carbonièrs de la Sala, amb de tèxtes de Pradèl, Bodon, Mallet. Lo retrobam tot parièr ligat a las luchas vinhaironas dau temps.

1962 es tanben un pòste a Ancenís, Leir Atlantic e un engatjament sindical mas l’amor de la lenga d’òc los fa tornar al país, a Besièrs, la vila de Maria Roanet, en 1965. Ives, professor al licèu Enric IV, s’assabenta de la vida politica e socio-economica de la vila tocada en plen per una catastròfa economica e influenciat per Aimé Césaire escriu L’òda a Sant Afrodisi, « un daquòs de colonizats ». Es una denóncia del torisme de massa, la revòlta dels colonizats de la tèrra entièira e l’angoissa atomica qu’Ives pòrta al còr dempuèi l’enfança e los imatges dels camps de concentracion. Lança tanben, aquela annada, la revista Viure e un moviment de reflexion Réalité occitane et Christianisme.

1968 es l’encontre amb Claudi Martí e en seguida de Guiu Broglia decidisson de faire cançons. Es la debuta de l’aventura de la Nòva Cançon Occitana amb la creacion del labèl Ventadorn que pòrta la paraula d’òc en public cotria lo teatre de la Carrièira per « un desmontatge dau processús d’alienacion e de colonizacion en contacte amb la realitat d’una societat occitana que se met en moviment ».

Es lo temps : de l’interés per lo catarisme e l’afrairament amb Nelli ; del trabalh d’escritura per sortir del campèstre e installar -en seguida Maria Roanet e Dins de patetas rojas- la literatura occitana en vila amb Made in France ; del raprochament d’Ives Roqueta de Joan Bodon per qual ten una granda admiracion. Una amistat prigonda es a nàisser. Roqueta publica Bodon dins Òc, n’es lo secretari, e dins Viure. Mans de Breish, Marti, se n’emparan per fargar cançons. « Amb Bodon la literatura d’òc agèt son escriveire mas una lenga se sauva pas per de cap d’òbras… ».

La batèsta de menar per que la lenga d’òc foguèsse una lenga del mond contemporanèu passa pel Larzac. Non violéncia, dobèrtura suls autres, necessitat a se descolonizar, Ives se fa escrivan, poèta d’òc al dintre del moviment : « Tota lucha deu èsser pacifista e dobèrta sus lo mond entièr ».

Organiza tanben en 1974 una exposicion Mille ans de littérature occitane a Besièrs e fonda amb Robert Sirc, Jacques Boisgontier, Carles Camproux, lo CIDO que vendrà puèi lo CIRDÒC en 1999. En mai, es la naissença cotria Joan Pèire Laval de Volèm viure al país, un moviment autonomista.

Lo questionament sul nacionalisme occitan per quin Ives a de simpatias, la necessitat per el de vulgarizar tota idèa per anar a l’encontre del pòble, mena a una crisi aguda al dintre de l’IEO que s’estrifa a l’amassada generala d’Orlhac entre doas tendéncias : l’una portada per Roqueta dicha « per un IEO non dependent » qualificada per sos opausants de « populista » ; l’autra « l’Alternativa » o « universitària » que ligada a Robèrt Lafont. Es la rompedura amb Lafont e los universitaris que quitan l’organisacion en 1981. Es un moment amargant, lo desencantament aprèp l’eleccion de Mitterand qu’aviá signat lo manifèsta « l’occitan lenga nacionala » aquò malgrat de succèsses coma las placas de carrièiras a Besièrs, a Montpelhièr o lo primièr maridatge en occitan celebrat per Maria Roanet, conselhièira municipala, e las primièiras calandretas.

En 1982, Ives Roqueta quita la direccion de l’IEO per passar la man tot contunhant son trabalh d’escritura, de creacion d’exposicions, de teatre, de cronicaire, de traduccions. Se fa aparaire de las reviradas : Delteil, Hauréau, Valéry, Giono, Victorini…, « cal saupre manjar quicòm mai que de pan d’ostal », çò disiá. Amb Maria Roanet quitan Besièrs en 1996 per se’n tornar dins L’ordinari del monde, al país dels davancièrs, a La Sèrra, ont Ives Roqueta esperlonga son prètzfach d’escritura cap als sieus. Contunha de publicar fins a sa mòrt en 2015.
Mise en ligne : 20/03/2019