Explorar los documents (1174 total)

IMG_1659.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 1 / Episòdi 9
Clément, Anne. Auteur, interprète

Benichou, Julien. Compositeur
Benichou, Daphné. Interprète


Zinner, Lucas. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Alranq, Perrine. Interprète
Vidal, Alain. Interprète

Tèxte de l'episòdi 9 : 

Aprèp l’autostrada dintrèrem en vila. Romieg èra urós de faire lo guida. Per començar lo quartièr de la mar ambe lo gigantesc aquarium.

Baltimòre, a la broa de la baia del Cheaseapeake, es un pauc lo rebat de Marselha en riba de la mar Mediterranèa : doas vilas que son estadas un còp èra dos grands pòrts.

Evidentament n’i una ambe sos gratacèls americans qu’es mai granda que l’autra ambe la Bòna Maire. En se passejant sus l’ancian pòrt de Baltimore Fellspoint, òm pensa al pòrt vièlh de Marselha ! Mas aquí ges de bolhabaissa : pas que de crancs : es l’animal totemic de la vila !

Faguèrem un pichòt torn dins lo centre ciutat ambe sas avengudas grandarassas e las sirènas de las veituras de polícia qu’arrestavan pas de cridar. E Romieg diguèt :

- "Ai besonh d’anar dins una espiçariá italiana se vos vòli faire un pauc de cosina gostosa. Aicí traparem tot çò que cal."

- "Mas es tròp tard ! Las botigas dèvon èstre tancadas, es 11 oras del ser !"

- "Sès pas pus en França, pichòta, aicí pòs trapar tot çò que vòs quand vòs !"

- "The new world !"

Parquèrem la veitura e dintrèrem dins « la siciliana ».

Matilda èra espaventada de veire tot çò que i aviá sus las estaudèlas de la botiga : olivas, tomatas, òli d’oliva, pasta, parmigiano, coma dins un vilatge de Tòscana.

Tot d’un còp Romieg cridèt :

- "Mèfi, tot lo mond dins lo fond de la botiga. »

Un bruch de fusilhada dins la carrièra ont i aviá pus ges de veituras. Ausiguèrem de crits, una bala trauquèt la veirina, veguèrem dos òmes que corrissián. Dins la botiga pas un mot. Puèi lo silenci defòra e per acabar la sirèna de las veituras de polícia.

Matilda plorava :

- "Mas de qué se passa ? Es lo primièr còp dins ma vida qu’ai tan paur. Es un marrit sòmi : vòli tornar a Montpelhièr. Joana partissèm ! Me plai pas aquel new world !"

Semblava un enfant, e ieu aviái enveja de rire a m’espetar las còstas : èra melhor qu’al cinèma ! Romieg èra seriós e pas tròp content d’aquela aventura. Sa votz èra aquela d’un professor :

- "Baltimore es una vila ont los fusilhs son reis : 300 personas son tuadas cada annada per bala. Te fagues pas de marrit sang pichòta, anam anar dins Catonsville, es una vila calma. Fa trenta cinq ans que vivi dins aquel país e es lo primièr còp que me tròbi au mitan d’un tal embolh !"

 - "Nos cal ara acabar las crompas ! Matilda, al vilatge quand contarem aquò, degun nos creiràn pas !"

- "M’agradariá de tastar una pizza americana !"

Éra un pauc coma un bizutatge ! Quina chança !

Arribèrem a Catonsville. Èra la mièja nèit passada.

Un polit ostal amb un estanci, au mitan d’un jardin, tot en bòsc :

- "Es ancian, es estat bastit en 1920."

Dintrèrem dins l’ostal :

- "Anatz pausar las maletas. En naut de l’escalièr a drecha Matilda e de l’autre costat Joana ! Començi de preparar lo dinar."

- "Pòdi prendre una docha".

- "De segur pichota! tant que vòs !"

Montèri dins la cambra. Èra pichòta, mas polida : un lièch, una taula, un armari. Me sentissiái timida e un pauc nècia. Ensagèri de me faire polideta, pecaire, qu’a mon atge es pas simple.

Lo Romieg èra dins la cosina : una cosina americana moderna qu’aviá res de veire amb la mieuna dal vilatge.

Sabiái pas de que faire per l’ajudar.

- "Soi urosa d’èstre aquí. Mercé de nos reçaupre."

- "Es un plaser per ieu. Dempuèi la mòrt de Lisa me sentissi solet com’un vièlh. Urosament que i a l’universitat e los collègas."

- "Es que tornaràs quand seràs retirat ?"

- "Per de qué faire ? Coneissi pus degun al país e cresi que cambiar de biais de viure deu èstre difficil a mon atge !"

- "Mas benlèu que podriás venir mai sovent : i a totjorn l’ostal de ta maire ?"

- "Es ma sòrre que l’a pres per se retirar."

- "Ara ai dos ostals. Ai fach un bèl eretatge !"

- "Un eretatge ? Coma ? Te trufas de ieu ?! Ta familha aviá pas un sòu !"

- "Mon oncle Vincenç m’a tot laissat. Es per aquò que soi aquí : ai d’argent !"

- "E aquela Matilda, onte l’as trapada ? Joana as agut una filha sens res dire a degun ? Me faràs totjorn rire !"

- "Se te lo contèsse cossí s’es passat, me creiriás pas !"

- "Ensaja, veirem ben !"

- "Lo jorn de la mòrt de l’oncle Vincenç, quauqu’un sonèt a ma pòrta e pas mai…èra la Matilda ! Dempuèi es demorada ambe ieu e soi urosa. Ai pas poscut resistir a son sorire e al plaser d’aver enfin una filha, mon vièlh pantais…"

- "Li caldrà trapar un trabalh…"

- "Non… una escòla de dietetica…pagarai per ela !"

- "Ai talent ! Es que podèm manjar ? "

- "T’en fagues pas ma filha, per començar anam beure un pauc de vin d’Erau, un Faugèra ! E deman vendretz ambe ieu a l’universitat al cors de lenga romana…"

- "Faretz coma voldretz, mas ieu deman, vòli demorar soleta a l’ostal per dormir e descobrir Catonsville."

- "Quina idèa ! Coma vòs ! Sès granda e sabes çò que fas ! Mas m’agrada pas tròp de te daissarsoleta, emai se Catonsville es pas Baltimòre !"

- "Òsca ! Santat !"

Veire l'episòdi 10

IMG_1638.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 1 / Episòdi 8
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Alranq, Perrine. Interprète
Vidal, Alain. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Huang, Edda. Interprète

Zinner, Lucas. Interprète

Tèxte de l'episòdi 8 : 

Èrem dintrats dins l’aeropòrt de Filadelfia. Nos caliá esperar las maletas. Esperàvem dins una granda sala los embagatges que devián arribar sus un tapís rotlant. Una votz cridava dins un nautparlaire :

« Ladies and gentlemen welcome to the United States. The FDA, Food and Drugs Administration prohibits the importation of fresh food into the country. Our dogs are here to smell your luggage »

Mancava pas qu’aquò ! Dos chins anavan d’un saquet a l’autre e n’i aviá un que començava de jaupar davant lo saquet d’una familha : una femna dins un unifòrm corriguèt e dubriguèt lo sac : pecaire las gens avián gardat un sandwich Sncf ! Foguèt lèu escampat dins una bordilhèra. La familha, lo paire, la maire e los dos pichòts amb un accent de Marselha, se sarravan los uns contra los autres, vergonhòs e espaurugats, benlèu qu’avián paur d’èstre embarrats a Guantanamo !

Vegèri arribar ma maleta roja seguida d’aquela de Matilda. Caduna prenguèt la sieuna e los chins sentiguèron pas res e aprèp aver fach lo torn de la maleta, se n'anèron : of !

Ara la doana e tot lo tremblament : prenguèron de fotografias de las mans, los uòlhs, puèi nos calguèt emplenar de papièrs ambe l’adreiça de Romieg, lo telefòn etc… Urosament Matilda compreniá tot çò que demadavan sus los papièrs.

- "Do you have something to declare ? No fresh food in your luggage ?"

E los fromages de cabra ? Tot anava plan : avián escapat al nas del chin !

Nos caliá anar pòrta 19 B per prene l’avion per Baltimòre. Corredors sens fin, escaladors e puèi pas que de gens que parlavan pas francès ! Èra la musica d’un autre mond !

Defòra èra la nèit, e lo viatge èra cortet : 45 minutes, monta/davala.

« Ladies and gentlemen, please fasten your seat belts. We are leaving Philadelphia for Baltimore BWI»

L’avion èra pichòt, semblava un bus e lo cafè èra d’aigueta. Los viatjaires avián pas qu’un cartable. Benlèu qu’èran d’òmes e de femnas que travalhavan a Filadelfia e que dintravan lo ser a Baltimòre, coma los que trabalhan a Montpelhièr e que tornan lo ser al vilatge.

- "Comenci de n’aver mon sadol. Soi cansada. Aicí es 8 oras. Deu èstre 2 oras del matin al vilatge. Avèm barrat l’ostal a 6 oras del matin es a dire a mièja nèit aquí !"

- "Te’n fagues pas. Romieg nos esperarà ambe un bon sopar !"

- "M’an dich que dins aquel país las gens bevián pas de vin. Aquò’s verai ?"

- "Sabi pas, mas lo Romieg, li a totjorn agradat de beure un còp. E quand es vengut per enterrar sa maire lo darrièr còp que l’ai vist fa dètz ans, a pas begut que d’aiga ! Lo te pòdi afortir !"

- "Çò que m’estona es que dins aquel país i a mai de pèl negra que de pèl blanca."

- "Ai legit dins Wikipèdia a l’internet que Baltimòre, dins la guerra de sessession, èra una vila sudista e que ara i a mai de 70 dau cent de negres." - "Mas es una vila democrata e pas republicana coma lo Sud."

- "E ben tan melhor ! Es coma lo miegjorn de la França d’un còp èra !"

- "Cala-te : es totjorn a esquèrra !"

- "Veirem ben !"

- "Ladies and gentlemen welcome to Baltimore, Maryland. Please stay in your seats untill fastenseat belt ligths are off. United Airlines hopes you had a pleasant flight and looks forward flying whith you again soon".

Encara de corredors, d’escalièrs mecanics, la sala ambe lo tapís rotlant per tornar prene las maletas, ambe los fromatges de cabra de las cevenas... Una darrièra pòrta, un escalièr e en aut un òme los pels blancs, la pèl bruna de son paire vengut de Barcelona a la retirada en 1936, un pauc timide, mas un sorire generós e plen de doçor. Tot d’un còp la paur me prenguèt, podiái pas pus alenar, èra tant agradiu e ieu me sentissiái tan vièlha e laida a 60 ans coma a 20 ans…Lo temps fai pas res a l’afaire !

Davalèt l’escalièr :

- Ta maleta es tròp pesuga Joana ? Lo viatge es un pauc long benlèu quand òm es pas acostumat. Sès pas malauta au mens? La gripa H1N1 es pas venguda ambe tu fins a Baltimore ?"

Puèi me prenguèt dins sos braces e me sarrèt fòrt e ma paur se n’anèt :

- "As agut una bona idèa de venir. Ont es ta filhòla ?"

- "Aquí !"

Li faguèt un poton. Èrem totes tres au mitan de l'esperal de l’aeropòrt e èri tan urosa. Sabiái pas res de l’avenidor mas lo present m’agradava e aquò bastava per uèi.

- "Ma veitura es davant. Abans de dintrar a Catonsvilla, farem una virada dins la ciutat. De tot biais es lo camin.

-"Viva Baltimòre !"

La veitura èra una Prius Toyota plan polida e partiguèrem. Èri dins un autre mond per lo melhor e per lo pièger e mon còr fasiá tifa tafa de bonur !

Veire l'episòdi 9

IMG_1621.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 1 / Episòdi 7
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Alranq, Perrine. Interprète
Vidal, Alain. Interprète
Hébrard, Jean. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Hommeau, Jean-François. Interprète
Vidal, Alain. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète

Tèxte de l'episòdi 7 : 

E ara èrem dins l’avion. Dejós i aviá los camps, los vilatges e mai las vilas, e a l’entorn de la maquina d'Air Bus Industrie A319, las nívols blancas que s’estiravan coma de tablèus del Miquèl Àngel : èra lo primièr còp qu’èri dins lo cèl ! Mon còr fasiá tifa tafa ! Matilda semblava èstre ambe los àngels e, del fenestron, regardava la tèrra s’aluenhar. Quante plaser d’èstre amb’aquela pichòta, benlèu qu’èra pas qu’un sòmi ! Tot lo bonur de la vida m’èra tombat sus l’esquina e aviái res demandat : aviái l’amor d’una filha polideta e soleta e l’argent del tonton mòrt. Lo malastre dels autres fasiá mon bonur !

Dins l’avion i aviá un molon de retirats : èran totes ensems, en rengadas a l’intrada de la classa « economica ». Parlavan mai que fòrt e fasián de bruch : risián, cantavan « c’est un fameux trois mats fin comme un oiseau, hisse et ho Santiago » !

Èra un viatge organizat : l’auton en Florida, Miami Beach en riba de mar.

Nòstres sètis èran sus lo costat drech au mitan aprèp las alas. Dos sètis darrièr i aviá un coble : lo tipe grandaràs e magre com’un estocafich, 45 ans, los pels blonds tintats, la boca fina que semblava anar d’una aurelha a l’autra. La femna, granda tanben, los pels roge, grasseta e risolièra. Sus lo sèti de l’autre costat de l'alèa, èra assetat un òme de trenta ans mal vestit, los pels crassós, lo menton pelut, la boca amara. Parlavan totes tres amb un accent fòrça ponchut. Lors voses èran d’un autre mond : me semblava d’ausir un filme policièr. Dins ma tèsta virava la comptina de l’escòla de mon vilatge : « parisien, tête de chien, parigot, tête de veau » !

Las ostèssas nos portèron lo dinnar e per començar, l’aperitiu. Per festejar aquel grand jorn de partença beguèrem de champanhe. Puèi manjèrem, èra pas michant per « una classa economica ». Los parisencs, eles, s’arrestavan pas de sonar l’ostessa per demandar de oisquí. Aprèp lo cafè commencèri de dormir, un pichòt penequet seriá benvengut qu'èrem levadas dempuèi lo matin d’ora. Los retirats contunhavan de parlar e de rire.

Subte lo tipe crassós commencèt de cridar :

- "Eh les vieux fermez-là, moi je suis de Bécon les Bruyères et j’ai la haine. Tas de vieux clous !"

Un grand silenci tombèt e tot lo mond se virèt per veire qual cridava :

- "J'veux m'saoûler – à boire l’hôtesse ! - tournez-vous les vieux, j'veux pus voir vos faces de clowns sinon j'réponds pus de rien."

Lo grand blondàs commencèt de s’espetar de rire en cridant :

- "Va-z-y Bécon les Bruyères, fais leur voir qui tu es !"

L’autre se quilhèt e contunhèt :

- "Vous avez peur vieux bouts ? Nous on est jeune ! On fait l’amour et vous vous n’avez plus qu’à faire le mort ! A boire ! et plus vite que ça !"

- "Wisky à gogo sur l’Atlantique ! à nos femelles qui nous attendent à Philadelphie !"

Las gens (los vièlhs e los autres) s’escondèron dins los sètis. La paura ostèssa sabiá pas pus de qué faire, e quand la paura femna passèt dins l'alèa, lo tipe li bailèt un grand carpan sus lo cuól !

- "Olé ! l’Amérique est à nous !"

Quand quicòm com’aquò arriba en bas sus la tèrra, es pas agradiu mas enfin se pòt totjorn dire qu’òm pòt arrestar la maquina, dubrir la pòrta e sortir. Mas tot en aut dins lo cèl en dessús de la mar, de qué faire ?

Matilda me prenguèt la man :

- "Joana, son capbords e son bandats ! As pas paur ?"

Ara los dos tipes dansavan en cantant e en cridant :

- "R'gardez les vieux, nous on danse et on chante ! Eh ! La femme ! Viens avec nous !"

Mas la femna rossèla se volguèt pas levar per dançar.

- "A boire ! A boire !"

Mas las ostèssas venián pas pus. E d’un còp arribèt lo capitani de l’avion amb son vestit blau e daurat e son capèl. Èra pas solet : de l’autre costat i aviá un autre òme, un stewart.

- "Asseyez vous Messieurs. Nous ne sommes pas dans un dancing et nous vous prions de rester tranquilles."

- "Eh capitaine ! On a payé ! On fait c'qu’on veut non ?"

- "Si vous voulez repartir à Paris par le prochain avion, libre à vous…"

- "Eh ! Tu vas pas nous faire peur avec ton uniforme ?!"

- "Vous voulez être attachés à votre fauteuil pour la fin du voyage ?"

Lo capitani sortiguèt las manetas de sa pòcha e tot cambièt.

- "Capitaine, vous avez gagné, on s'tait !"

- "Les hôtesses ne vous donneront plus à boire et nous vous retrouverons à Philadelphie. Outrages à passagers…"

Tot d’un còp lo silenci foguèt rei amb lo bronzinament de l’avion. La paur de la polícia aviá fach son efièch. La vida tornèt dins « la classa economica », mas los retirats èran mens brusents. Los dos parisencs se calèron sens dire un mot de mai e comencèron de roncar, boca duberta : lo oisquí fasiá son trabalh ! I aviá encara 5 oras davant de se pausar. Matilda, cansada, dormiguèt coma un enfant. Ieu causiguèri d’agachar un filme : Harry Potter a l’escòla de las mascas, en francés. M’agradèt fòrça. Puèi demorèri los uòlhs dubèrts somiant : benlèu qu’èri capborda d’ensajar de tornar veire Romieg aprèp 35 ans ! Mas de tot biais èra una escasença de las bonas per viatjar ambe ma pichòta Matilda. Veirem ben, lo deluvi me fasiá pas paur.

L’avion comencèt sa davalada per l’aterriment : e los fromatges de cabra de ma sòrre qu’aviái amagats dins un tuperware, es que los trobarián dins la valisa a la doana ?

Veire l'episòdi 8

IMG_1658.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 1 / Episòdi 6
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Alranq, Perrine. Interprète
Vidal, Alain. Interprète
Hébrard, Jean. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète

Tèxte de l'episòdi 6 : 

L'endeman èra lo jorn de l’auton. Las vendémias èran acabadas. Anèri encò del notari. Li diguèri que voliái vendre las vinhas qu’èran pas afermadas quand tornariái. Se quaucun cercava …. Me diguèt :

« Ambe la crisi las solas tèrras que se vendan son aquelas ont se pòt bastir d’ostals per los retirats e los toristas. Mas òm sap pas jamai : un ric american per faire un vin especial… »

Per lo moment l’argent de l’oncle bastariá per faire la fèsta ambe Matilda : n’i aviá pron. Voliái pas lo dire a degun, mas sus lo papièr, degun l’ausirà pas : 500.000€ !

De tot biais me caliá escriure un mail a Romieg a Baltimore avant de cercar a crompar las bilhetas d’avion. Urosament Matilda – qu’èra fòrça urosa de partir ambe ieu - parlava l’Anglés e foguèt un’ajuda de las grandas : Romieg èra professor a UMBC-University of Maryland Baltimore County Campus. Son ostal èra dins Catonsville dins lo comtat pas dins la ciutat de Baltimore. Enfin trapèrem son numèro de telefòn.

Èri vergonhosa, mas lo me caliá sonar : i aviá pas d’autra causida per partir. L’aviái pas vist dempuèi 10 ans. Lo darrièr còp èra vengut per l’enterrament de sa maire (encara, aquò finira pas jamai ! mas aqueste còp èra dins lo cementari, l'enterrament, pas dins lo Vire los pes dins l’aiga ambe l’urna !) E l’ora per sonar? Cossí saupre quand travalhava ? ambe lo desfasament orari èra pas simple : sièis oras de mens.

- "Pensi que lo melhor es de lo sonar de matin : ai vist sus la mapa que l’universitat es pròcha de son ostal qu’es sus Hill View numerò 875."

- "Es dins lo campèstre ?"

- "Non mas deu èstre un ostal ambe un jardin coma ne pòdes veire a la TV."

- "Nos caldrà logar una veitura, autrament serem embarradas luènh de la ciutat ! Vòli veire de mond !"

- "Donc sonarem a doas oras aprèp dinnar : serà uèch oras del matin per el."

Abans de nos anar jaire avèm fach una virada sus los sits de « vols économiques ».

Per Baltimòre èra pas simple e fòrça long : Montpelhièr/Paris, puèi Paris/Filadelfia e, per acabar, Filadelfia/ Baltimòre. E mai se costava 1700 €, èra lo mens car.

Aviam la nèit per soscar.

Èra lo primier còp de ma vida dempuèi qu’aviái quitat l’ostal de la maire que podiái dire « bona nèit » a quaucun dins mon ostal e qu’aviái de projèctes de vida vidanta amb aquela persona. Benlèu que Matilda, polida coma èra, trapariá lèu lèu un òme e que me daissariá tombar coma un vièlh crostet : mas uèi èra la vida « d’ici et maintenant » comme ils disent les intellos, que m’apassionava.

L'endeman matin avèm parlat dels papièrs : los passapòrts. Avèm sonat la prefectura : per ieu tot anava plan. Matilda, ela, aviá un passapòrt biometric tot nòu : èri fòrça suspresa qu’aquela pichòta aguèsse aquò.

- "Lo jorn de ma majoritat ai volgut èstre liura de me laissar l’escasença de partir lo jorn onte seriá possible e de laissar aquel vièlh mond."

- "Mas sabes Matilda qu’es pas qu’un viatge de 3 meses qu’anam faire. Puèi tornarem."

- "Veirem ben : pensi que tot es possible a mon atge ! Ai tota la vida davant ieu e la vòli engolir."

Bon : aviái pas res a dire.

Doas oras arribèron :

- "Allo. Romieg. Es Joana. Joana Belcaire !"

- "Ah ! la Jeanne , ça fait plaisir d’ausir ta votz e subretot ton accent. E la lenga occitana, qu’aicí es pas simple de trapar quaucun per la parlar. Quel bon vent ?.."

- "Romieg : je voudrais venir te voir à Baltimore. Je suis retraitée et j’ai envie de voyager. Et j’aimerais beaucoup te revoir. Sès un amic per ieu dempuèi totjorn."

- "Joana me fariá plaser tanben. Mas ieu trabalhi e seràs soleta a l’ostal. Te languiràs tota la jornada e en mai parlas pas la lenga d’aquí."

- "Romieg : soi pas soleta !"

- "Coma ? As un òme ? Enfin ?! E ieu que cresiái..."

- "Non : ma filhòla es venguda viure ambe ieu !"

- "Quina filhòla ? La coneissi pas !"

- "Es la filha d’una amiga del collègi, Luciana. Sa maire es mòrta e ara es venguda viure ambe ieu."

- "E trabalha pas ?"

- "Voldriá aprene la dietetica. Commençarà l’an que ven."

- "Bon ! Strange ! Aquò me fa plaser. Vos espèri : pren las bilhetas e vos vendrai quèrre a l’aeropòrt BWI Baltimore. Espèri los oraris. Te fau un poton : a benlèu." - "Te fau un poton tanben e te sonarai lèu lèu !"

Matilda dansava sus la terrassa, tant urosa ! Puèi me venguèt faire un poton. E valsèrem totas doas en cantant « la mazurka sota lei pins ».

- "Cossí coneisses aquela canson ?"

- "Una regenta nos aprenguèt quauques mots d’occitan e de cansons tanben !"

Un ora aprèp aviam pres las bilhetas electronicas : lo primièr d’octòbre seriam a Cattonsville Maryland.

Veire l'episòdi 7

vignette.jpg
Lo Lòto : recuèlh de mots e expressions per animar un lòto en occitan
Centre interrégional de développement de l'occitan (Béziers, Hérault)
Lo pichon recuèlh de mots e expressions çai jonch se pretend pas exaustiu. Es la resultanta de trabalhs de collectatge entrepreses per diferents enquestaires de las annadas 1940 a uèi, aquí sintetisats per lo CIRDÒC. Podètz contribuir en daissant un messatge de comentari çai jos

L'ensemble dels mots e expressions occitans dels lòtos constituís un repertòri en perpetuala creacion, a variacion geografica e istorica. La crida dels numèros es sovent acompanhada d'epitèts en occitan qu'animan las fasas de jòc. La significacion d'aquelas expressions es ligada a la simbolica del numèro, a la sonoritat de son enonciat, o a son grafisme.
carnav-22.jpg
Corso o cavalcada del Carnaval de Besièrs (cap a 1900)
Aquesta seria de 21 fotografias de la cavalcada o « corso » carnavalenc a Besièrs proven d’una colleccion privada aquesida per lo CIRDÒC en 2011. Se coneis pas la data exacta, ni lo contèxte, nimai l’autor d’aqueste reportatge fotografic, que se pòt datar de la tota fin del sègle XIX o del començament del sègle XX. Pasmens, es probable que s’agisca del grand « corso » organizat pel Comitat de las fèstas de Besièrs « jol patronatge de las autoritats civilas e militaras » en febrièr de 1900 tal coma se tròba descrich dins la premsa regionala de l’epòca.

Del carnaval fèsta populara al carnaval-espectacle oficial : transformacions de la fèsta besierenca dins las annadas 1880-1900

Aqueste reportatge fotografic constituís un document sus la transformacion de las practicas festivas carnavalencas dins las vilas occitanas dins lo corrent del darrièr tèrç del sègle XIX, Besièrs adoptant, coma Montpelhièr, Ais de Provença, Marselha, e fòrça vilas mai, dins lo periòde, lo modèl del carnaval-espectacle, fruch d’una organizacion e d’un enquadrament oficials, tal coma se constituís a Niça a partir de 1873 e que demòra lo modèl del genre.
Besièrs aviá sos rituals carnavalencs mai o mens immemorials que reprenián, dins un cicle calendari a l'entorn del Dimars gras e del dimècres de las Cendres, totes los grands canons dels carnavals populars lengadocians : espontaneïtat e dimension polemica de la fèsta organizada a l'entorn de rituals, travestiments e mascas, inversion dels sèxes, dels ròtles, dels poders, non separacion dels participants entre espectators e actors, usatge de la lenga populara, etc.
La premsa locala fa estat del declin de las practicas de carnaval, fèsta populara de carrièra, dins la societat besierenca coma dins las autras vilas de la region dins lo corrent del darrièr tèrç del sègle XIX. Lo 22 de febrièr de 1887, lo Messager du Midi rend compte atal del carnaval a Besièrs : « Aquesta annada, lo carnaval es a Besièrs mens brilhant que jamai. Pas gaire d’animacion sus nòstras permenadas e per nòstras carrièras, es a pena se òm vei d'aquí d'ailà qualques pichonas mascas. En revenge, i a agut dins nòstra vila de brilhantas seradas particularas, e una granda animacion dins los bals mascarats » e, mas luènh, en parlant del dimenge gras, autrescòps jorn fòrt del carnaval besierenc : « Sus las alèas Pau Riquet, cap a uèch oras, profitant d’una serada clementa, qualques mascas an ensajat de tornar alucar la gaietat besierenca ; mas l'aluqueta a pas pres. Lo carnaval es mòrt. Avèm plan mai d’autres tracasses a l’esperit. »
Lo meteis cronicaire fa estat d’un autre costat, de mesuras de polícia presas dins la region contra las tradicions de « gets de favòls, d’iranges o autres projectils », en particular lo dimècres de las Cendres ont condemna un « usatge que qualificam pas, que consistís a getar suls passants de matèrias mai o mens netas. » Aquesta cronica resumís a son biais las doas fòrças que menan las practicas festivas carnavalencas al declin dins aqueste darrièr tèrç del sègle XIX : una evolucion cap a una societat de lésers borgeses (sols los grands bals privats e publics subsistisson coma marcador de la fèsta e atiran la favor de la premsa locala) e una presa en man del temps e de practicas carnavalencas per las autoritats publicas (aicí per de mesuras de polícia mas tanben pel contraròtle de la quita organizacion de las festivitats via los comitats de las fèstas).

Lo reportatge del carnaval de Besièrs cap a 1900 tal coma lo podèm discernir sus aquelas fòtos contrasta atal radicalament amb las practicas carnavalencas coma fèsta populara ritualizada e polemica. Òm apercep sus las fòtos la neta separacion entre un public vengut espectator passiu d’un espectacle ordenat que celèbra d'ara enlà lo progrès tecnic, industrial e comercial (carris de la bicicleta, del progrès agricòla, de l’espeçariá, de l’eoliana), l’armada (cinc carris o gropes militars dins lo passacarrièra). La quita musica es d'ara enlà organizada a l'entorn de las societats de musica que desfilan amb lor bandièra.
Son dins las zònas ruralas que las practicas carnavalencas popularas se van manténer e se reactualizar a partir de las annadas 1970, en retrobant lor fòrça creativa e lor sens politic pel desvolopament de movements contestataris que retròban tot l’interès d’un temps de libertat, d’inversion dels ròtles e dels poders, sovent indissociable d’una volontat de redignificacion de la lenga e de las practicas culturalas popularas.
A Besièrs, un sègle aprèp la mòrt del carnaval popular, es a l'entorn del movement occitan e de las escòlas associativas Calandretas que renais al tot començament dels ans 1980 un carnaval d'ara enlà dich « occitan » que cèrca a reactualizar los ròtles e foncions del carnaval original, dont lo temps fòrt es lo jutjament - en occitan e per la joventut - del rei Carnaval, concebut coma una mesa en procès de l’istòria e de l’actualitat per sollicitar un avenidor melhor.

Detalh de las fotografias :

Sus las 21 fotografias de la seria (segon la numerotacion, sembla qu’un clichat aja desparegut), 20 son presas dempuèi l’estatge d’un immòble de l’actual baloard Frederic Mistral. Una sola fotografia, non numerotada, es presa dempuèi un autre emplaçament, aval de la « Passejada », es a dire las alèas Pau Riquet.

Identificant dels documents originals : CIRDÒC - Iconotèca : IC-PA/2-1.34_Bez

Liste des fotografias :
1 - carri de la bicicleta
2 - « carri de l’espeçariá »
3 - carreta florida
4 - Sa Majestat Carnaval
5 - carri florit
6 - mancanta
7 - scèna militara
8 - cavalcada militara
9 - « carri de l’industria agricòla » 
10 - « carri dels mirlitons » 
11 - societat musicala
12 - societat musicala : la Corala besierenca
13 - scèna militara
14 - carri florit
15 - societat musicala : fanfara e « lo pofre de Bojan » 16 - scèna militara
17 - eoliana « Caritat »
18 - carri
19 - societat musicala
20 - scèna militara « Onor e Patria »
21 - Bacchus sens numèro - societat musicala 
IMG_1630.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 1 / Episòdi 4
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Alranq, Perrine. Interprète
Gaspa, Marie. Interprète
Hebrard, Alain. Interprète
Vidal, Jean. Interprète
Capron, Michel. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète

Tèxte de l'episòdi 4 : 

E tota la nèit ai vist córrer de cachavièlhas d’escambarlon sus de muòlas : mos aujòls, comunistas del costat de mon paire e uganauds de las Cevènas del costat de la maire, èran furioses. Lo matin mos pels èran dreches sus ma tèsta : me caliá soscar d’a fons per res laissar aprèp mon darrièr buf. Podiái pas digerir la causa ausida encò de mèstre Bardòt : aprèp ieu la glèisa catolica e romana anava tot engolir, los papistas!

Puèi i aguèt la ceremonia al funerarium : la causida de l’urna, roja e jaune. Los amics de Vincenç qu’èran evidentament pas de joines an cantat lo « se canta » e lors felens tanben an cantat amb eles : lo mond cambiava, benlèu que los trobadors tornavan, òsca !

 Pensi que tot aquò auriá fach plaser a l’oncle. 

Al moment de partir quand las charadissas foguèron acabadas, la vielha Julia a volgut cantar (n’i a que dison que quand èra joina èra amorosa del Vincenç) aquela cançon cevenola que m’agrada tant :

 Quand un còp sentiràs que l’atge desrevelha 

De mai en mai en tu de patiments divers 

Las de fóire aquel sòl ingrat com’un desert 

A l’apèl dau repaus apararàs l’aurelha 

Lo temps abotirà ton còr vengut tròp vièlh 

E per dessús ton cròs 

E dominant la plana 

La poncha d’un ciprès 

Farà veire lo cèl

Lo temps abotirà 

Ton còr vengut trop vièlh 

Alòr t’enterraràn per amont dins l’ermàs 

Tot florit d’imortèlas a dos pas de ton mas 

Onte s’ausís pron fòrt 

Bufar la tramontana 

Alòr t’enterraràn per amont dins l’ermàs 

L’astre que nos rescaufa e que nos ensorelha 

Sarà ton companhon 

Tan l’estiu que l’ivèrn  

L’avèm laissada acabar la canson soleta e sèm partits. 

Sèm anats totes ensems amb l’urna e ai fach çò que m’aviá demandat lo Vincenç : ai esparpalhat los cendres dins lo riu de Vire. Sabi pas s’aviái lo drech !

Las gens èran susprès mas diguèron : Es el que l’a volgut. Es partit tranquil, sens sofrir… Anar se colcar lo ser, e sens se desrevelhar lo matin… Dormir per l’eternitat…..Caucanha !

 Puèi sèm tornat a l’ostal onte Matilda nos esperava ambe l’aperitiu. Aviá una polida rauba grisa. Tot lo mond m’a demandat quala èra aquela filha tan polida : ai contunhat d’afortir qu’èra ma filhòla, la filha d’una amiga d’escòla, Luciena. Matilda diguèt res, fasiá simplament de sorires a tota l’assemblada.

Aviái decidit qu’auriái una discutida amb ela dins la serada. 

- "E de qué vas faire ara qu’as d’argent Joana : la caritat, la vida, l’artista ? As una polida votz! Te caldriá ensajar d’anar al conservatòri de Montpelhièr. Òm sap pas jamai….I pas d’atge per cantar e subretot per se faire plaser. 

Lo que me disiá tot aquò èra lo Renat – mon amorós - que pecaire sa femna, la Roseta, èra mòrta l’an passat e que de segur li auriá plan agradat de trapar una companha de son atge, subretot amb un pauc de moneda. Sovenir ! Sovenir : benlèu que m’aviá agradat quand èri joina mas ara…

Lo cosin Paul e Danisa, sa femna, èran fòrça contents de la pacha qu’aviam facha encò del notari :

- "Mercé Joana per la renda tan pichòta : ambe los problèmas de la vinha benlèu que me caldrà tot derabar e faire un òrt. Danisa anarà vendre sus lo mercat." 

- "Segur que m’agradarà mai que de trabalhar al supermercat !" 

- "Ensajarem lo biò, ara i a pas qu’aquò que marcha, e mai per lo vin….E tu de qué vas faire de ton temps, de las tèrras e de l’ostal del Vincenç ? T’a daissat d’argent ? 

- "Òc ! Te pòdi pas res dire uèi. Mas te prometi que se un jorn vendi las tèrras es tu que seràs lo primièr avisat." 

- "Mercé per tot !"

A 8 oras tot lo mond èra partit : lo darrièr a se n’anar èra lo Renat. Me venguèt faire un poton de prèp, aviá begut un còp e me diguèt sus lo pas de la pòrta : 

- "S’un jorn n’as pron d’èstre soleta, me fariá plaser de viure ambe tu. O sabes ben que t’aimi dempuèi totjorn !" 

- "Taisa-te grand tablèu! Un còp e pas mai : es totjorn çò qu’ai fach dins ma vida ! Adieussiatz !"

Ai tancat la pòrta sus aquel paure Renat. Avèm fach lo recapte, avèm manjat un bocin. 

- "E ara Matilda, es temps de parlar. Se volètz demorar amb ieu devi saupre d’onte venètz e tot çò qu’avètz fach dins vòstra vida." 

- "Sabi pas se pòdi : ai paur…" 

- "Avètz pas d’autra causida, autrament deman me caldrà vos dire de partir." 

- "Non pas ! vòli demorar aicí. Me senti tant urosa ambe vos. Es coma s’èri amb una maire, comprenètz…"

Veire l'episòdi 5

IMG_1673.JPG
Lo viatge de Joana - Sason 1 / Episòdi 3
Clément, Anne. Auteur, interprète
Benichou, Julien. Compositeur
Alranq, Perrine. Interprète
Jean Hebrard. Interprète
Gaspa, Marie. Interprète
Huang, Edda. Interprète
Benichou, Daphné. Interprète
Zinner, Lucas. Interprète

Qual sonava a n'aquesta ora ?

Sus la maquina òm podiá legir : Funerarium. Aviái doblidat !

Matilda èra assetada sus una cadièra de l'autre costat del salon. Semblava completament cansada : boca dubèrta e uòlhs barrats. Totjorn bèla e jove mas ia aviá quicòm que virava pas redond per aquela joineta : benlèu qu'aviá talent ? Èra l'ora del dinnar, miègjorn e mièja.

Per lo moment le caliá respondre :

-"Allò ! Madomaisèla Belcaire ?"

- "Bonjorn ! es èla !"

- "Avètz pas oblidat que la ceremonia es per deman a quinze oras."

- "Òc, sabi !"

- "Avèm besonh de quauques entresenhas per organizar."

- "Vos escoti !"

- "Quant de personas avètz convidadas - per las cadièras ? es qu'avètz previst un presic amb un curat - per saupre quant de temps durarà. avètz pas encara causit l'urna per los cendres ..." (la femna s'arrestava pas...)

- "Alara : 25 personas, ges de curat, doas charadissas de 5 minutas. Per l'urna la causirai deman. Arriarem a l'etorn de 2 oras e mièja" (N'aviai pron, mas la femna contunhava e la Matilda èra en trin de s'estavanir : aviá besonh de manjar). 

-"Bon dòna, ai un molon de causas de far : adieussiatz. Tornarem parlar de tot aquò deman. Bona vesprada !"

E cric e crac ai atudat lo telefòn.

-"E ben ! es pas trop lèu."

Soi anada dins la cosina.

-"Matilda avètz talent ?"

-" Òc, s'avètz quicòm arosegar me farià plaser. Pensi que i a longtemps qu'ai pas res manjat."

Ai preparat una cassairolada de pasta/pesto amb un pauc de parmiggianó. Avèm manjat o pus lèu èla a engolit doas sietadas rasièras sens prendre lo temps d'alenar. Gausavi res dire e, de tot biais, sabiái pas de qu'auriái poscut dire : òm a lo drech d'aver talent.

-"Mercé Madomaisèla Belcaire : èra bon."

-"Ara belèu que vos fariá de ben d'anar vos pausar un pauc abans d'anar encò del notari ?"

-"Es que me serià possible de sonar mon amic ? Li dirai pas onte soi, mas m'agardariá de saupre cossí va, lo paure. Es pas luenh, costarà pas car !"

-"S'aquò vos fa plaser, prenètz lo telefòn dins vòstra cambra : mas ai un prètz fach per doas oras : siaguetz plan brava de faire lèu."

-"Mercé Madomaisèla."

Prenguèt lo telefòn, barrèt la pòrta de sa cambra e comencèt de parlar talament sotavotz que posquèri pas res ausir. Puèi tornèt pausar lo telefòn sus l'estaudèla e me diguèt :

-"Mercé plan, siatz plan brava."

Tornèt dins sa cambra. N'èri segura sos uòlhs èran banhats : aviá plorat. pecaire de qué faire ? Se voliá pas res me dire ieu podiái res demandar. Una nèit e deman la Matilda deuriá trapar un autr'ostal : èri pas Maire Terèsa ! Ai trabalhat un pauc - talament de papièrs que me caliá emplenar per l'enterrament. 

Puèi a mes un "jin", un "camison" - que fasiá tròp caud per se vestir coma una dama, e soi anada picar a la pòrta de la cambra : 

-"Matilda, es ora de partir !"

-"Arribi."

Es sortida de la cambra amb una bèla rauba roja, de sabatas d'estiu rojas tanben : èra eleganta e polida. Lo viatge foguèt cortet. E quand soi dintrada encò del notari, èri fièra d'èstre amb una tan bèla filha. Lo notari me venguèt dubrir la pòrta :

-"Bonjorn Mèstre, vos presenti ma filhòla, Matilda !"

(M'èra vengut com'aquò : me caliá ben dire quicòm ! Matilda aguèt coma un pichòt sorire e s'assetèt sus un sèti de vim de Valabrègas)

-"Encantat. se volètz esperar aquí Matilda ! Benlèu que sarà un pauc longuet mas avètz de que legir e s'avètz ser, aquí una botelha d'aiga amb un veire."

-"Ai lo temps, mercé plan. Sarai ben aquí."

Sèm dintrats dins l'estudi de Mèstre Bardòt : lo Paul èra pas encara arribat. Èra un bèl burèu : doas grandas fenèstras que regardavan un grand jardin ambe de palmièrs, de cèdres del Liban, de marronièrs, e me semblava d'èstre, assetada atal dins un grand sèti verd Napoleon III, dins un roman del Balssas de Rodés.

-"Vos ai demandat de venir un pauc mai lèu per de que i a un pichòt problèma. Segur que vòstr'oncle vos a bailat mai o mens tot çò qu'avià. Mas i a una causa pas clara : es que vòstre cosin Paul aviá un fermatge sus la vinha del Clapàs que fa 2 ectars. E la volontat de vòstr'oncle es que  serà pas possible per vos de la vendre e lo vos caldrà gardar coma baile, lo cosin Paul. la renda es pas granda."

-"Vos fagatz pas de marrit sang : e mai se la li aviá donada aquela vinha, i auriá pas agut de problèma. Soi soleta e ai pron d'argent per viure e viatjar."

-"Una autra causa : coma avètz pas ges d'enfant quand partirez per l'autre mond, lo mai tard possible o vos sovète, tot ço qu'auretz gardat, argent, tèrras e ostal anarà a la Glèisa catolica."

-"Ai pas res a dire : la volontat d'un mòrt dins un testament deù èstre seguida."

-"Joana, me cal vos o dire : soi estat susprés, sabiái pas qu'aviatz une filhòla tant polida, aqueles uòlhs verds..." 

Urosament la pòrta se dubriguèt e la secretària feguèt intrar lo cosin Paul. Of !

Veire l'episòdi 4

saboly.jpg
Nicolas Saboly (1614-1675) et ses noëls
Centre interrégional de développement de l'occitan (Béziers, Hérault)

Nicolas Saboly est sans conteste le rédacteur de noëls - cantiques en langue vulgaire célébrant la Nativité - le plus connu aujourd'hui. Réputé au XVIIe siècle pour la saveur de ses textes, il apparaît aujourd'hui comme le principal acteur de la tradition provençale autour de Noël. 

La tradition des chants de noël 

Le genre des noëls, apparu au XIe siècle, rencontra à l'époque un grand succès. Les noëls étaient alors les seuls chants en langue vulgaire autorisés dans les églises, compréhensibles par le plus grand nombre. Pouvant s'inspirer de sujets d'actualité ou des coutumes locales, ils sortent du champ liturgique pour s'imposer en tant que véritables airs populaires. 

Chaque grande ville, chaque région avait dans le courant du XVe et du XVIe siècle son noëlliste attitré qui, chaque année, aux alentours du 25 décembre, publiait ses cantiques. Parmi ces noëllistes, figuraient des membres du corps ecclésiatistique, des organistes mais aussi quelques clercs, souvent compositeurs d'airs populaires. 

Nicolas Saboly, sa vie 

Nicolas Saboly, est pour sa part un noëlliste provençal. Il naît dans le Comtat Venaissin, à Monteux, le 30 janvier 1614 dans une famille de consuls. 

Issu d'une famille d'éleveurs, il grandit au milieu des bergers et des troupeaux de moutons. 

Destiné à l'état ecclésiastique, il entre très tôt au collège de Carpentras chez les jésuites avant d'être nommé à 19 ans recteur de la chapellenie de Sainte-Marie Madeleine, fondée au maître-autel de la cathédrale Saint-Siffrein à Carpentras. 

En 1635 il est appelé au sous-diaconat, diaconat et prêtrise avant d'être nommé maître de chapelle et organiste de la cathédrale Saint-Siffrein de Carpentras. 

La publication des noëls 

C'est à cette date que Nicolas Saboly semble avoir commencé à composer ses noëls, dans un premier temps pour ses intimes, puis publiés plus tardivement.  

Il ne nous reste aujourd'hui aucune trace des manuscrits de Nicolas Saboly mais on sait que ses noëls ont été publiés de son vivant entre 1669 et 1674, chaque année sous la forme de petits fascicules. En tout, un peu plus d'une cinquantaine de noëls lui sont attribués, tous écrits en langue occitane. 

Nicolas Saboly aurait composé très peu de musiques pour accompagner ses noëls. Il était alors de tradition d'écrire les paroles des chants sur des airs populaires empruntés à d'autres compositeurs ou à des airs d'église. Nicolas Saboly a souvent repris des airs à la mode pour accompagner ses compositions. En témoigne son cantique « La Bona Novela » dont la trame musicale s'appuie sur une gavotte de Praetorius devenue ensuite l'air d'une bourrée à deux temps en Berry : « En passant la rivière ». 

Ainsi, seules une dizaine de mélodies auraient été composées par l'auteur pour accompagner ses chants. 

Le contenu des noëls 

Par le biais de ses noëls, Nicolas Saboly déplace la scène de la Nativité en Provence, en lui confiant tous les attributs de la coutume comtadine. 

La plupart de ses cantiques font apparaître des bergers, venant des coteaux du Comtat Venaissin. Ce sont ses propres contemporains qu'il met ainsi en scène reprenant dans ses noëls leur parler, leurs moeurs, leurs habitudes mais aussi leurs légendes et des aspects de leur religion populaire. 

Dans ses poésies d'inspiration populaire, apparaissent régulièrement des éléments d'actualité. Ses sentiments politiques ont même pu apparaître dans certains noëls, notamment son attachement aux "Pévoulins", gens du petit peuple meneurs d'une révolte en Avignon en 1653 contre les "Pessugaux", soutiens de l'administration pontificale. Un des premiers noëls qui lui est attribué, « Nouvé de l'an 1660 après le mariage de Louis XIV », outre son titre, évoque également dans son contenu le mariage du roi et la conclusion du traité des Pyrénées, marquant la fin de la guerre de Trente Ans. Dans l' «Estrange Deluge » publié en 1674, il fait allusion à la terrible inondation d'Avignon survenue la même année. Enfin, dans « La miejo nue sounavo » publiée en 1672, il fait référence à la Guerre de Hollande commencée la même année. 

Enfin, on ne peut pas ignorer l'aspect éminement satirique des textes de Nicolas Saboly, ce dernier dotant souvent ses écrits de traits moqueurs et critiques contres les prêtres, les gens du monde, les nobles et magistrats, les riches et les pauvres. Ainsi un de ses noëls les plus célèbres, « I a proun de gens » (connu aussi sous le titre « La cambo ma fa mal ») aurait été rédigé pour se moquer d'un curé boiteux dans l'entourage proche de l'organiste de Carpentras. 

Le dernier recueil de noëls de Nicolas Saboly sera publié en 1674 mais tous ses cantiques se sont largement répandus dans la culture populaire avant d'être transmis jusqu'à nous aux côtés des noëls de Natalis Cordat (1610-1663) ou encore ceux de N.D. Des Doms.

Pour aller plus loin...

Voir les partitions des noëls de Saboly sur Occitanica.

Voir sur Lo Trobador, toutes les éditions des noëls de Saboly.

Voir sur Lo Trobador tous les ouvrages sur la vie et l'œuvre de Saboly.

SKMBT_C20311121515080.jpg
Les 13 desserts provençaux
Lo CIRDOC-Mediatèca occitana

Les treize desserts de Noël sont spécifiques à la Provence, bien qu'on les retrouve aujourd'hui dans les zones limitrophes à celle-ci. De nos jours fixés à treize, le nombre et les produits sélectionnés semblent avoir évolués dans le temps, avant que la tradition ne leur impose des contours définis.

 

 

 

Une tradition ancienne ?

 

Les premières mentions

Les treize desserts viennent clore sur une touche sucrée le « gros souper » provençal, principalement composé de plats maigres. Cette abondance de confiseries spécifiques dans les commémorations de Noël en Provence, s'inscrit dans la tradition méditerranéenne d'une sociabilité reposant sur le partage de douceurs. La tradition des desserts provençaux semble remonter à plusieurs siècles, sans qu'une datation exacte ne puisse être proposée. Une tradition ayant d'ailleurs évoluée au cours du temps pour se fixer aux alentours du XIXe siècle.

C'est en 1683 que paraît le premier ouvrage connu, mentionnant la pratique des desserts de Noëls provençaux. François Marchetti, prêtre de l'église de Marseille, évoque dans le onzième des dialogues qui composent son ouvrage Explication des usages et coutumes des Marseillais, de nombreux éléments encore présent dans les cérémonies entourant la nativité : les trois nappes, l'offrande de gâteaux, les treize pains... Seuls quelques fruits secs mentionnés dans sa présentation, évoquent la pratique des treize desserts.

Par la suite, Laurent Pierre Bérenger dans Les Soirées provençales ou Lettres sur la Provence, puis Aubin-Louis Millin en 1808 : Voyage dans les départements du Midi de la France, dresseront un inventaire plus détaillé des mets composant les desserts de Noël en Provence ; sans que jamais un chiffre spécifique ne leur soit cependant associé.

 

Le tournant du XIXe siècle

Au XIXe siècle, de nombreux auteurs et érudits, tout particulièrement les félibres et Frédéric Mistral, se penchent sur la question des cérémonies du Noël provençal traditionnel. Cette période de remembrança (mémoire) va contribuer à donner un second souffle à une tradition en perte de vitesse à cette époque. C'est également durant cette période que vont se fixer, voire se figer les contours de cette tradition. Elle se voit progressivement doter d'un nom, « calenos » (Villeneuve-Bargemont, La Statistique du département des Bouches-du-Rhône. 1821-1826), puis d'un nombre défini. Si en 1885, Edmond de Catelin (dit Stephen d'Arves) évoque « douze desserts obligatoires », ils sont au nombre de sept chez l'Américain Thomas A.Janvier quelques années plus tard.

C'est au milieu des années 1920, que le nombre treize s'impose définitivement, porté par la liste détaillée du Dr Joseph Fallen, publiée dans l'édition spéciale de décembre 1925 de La Pignato : « Voici une quantité de friandises, de gourmandises, les 13 desserts : il en faut 13 oui 13 ! Pas plus si vous voulez, mais pas un de moins : notre Seigneur et ses apôtres ! ». (cf. Brigitte Poli. Les 13 desserts provençaux.).

Cette liste proposant une grande variété de fruits secs (amandes, noix, pistaches...), fruits frais (melon, oranges, poires, pommes...), nougats, pompe et fougasse à l'huile... ouvre en fait dès l'origine la voix à de nombreuses adaptations, et réinterprétations, de sorte que sur les tables provençales contemporaines, chocolats et fondants côtoient oranges et amandes.

 

Le gros souper

Le 24 décembre au soir, avant la messe de minuit, les familles de Provence se réunissaient autour du « gros souper ». En amont du repas, tout un cérémonial, plus ou moins respecté et identique d'une région à l'autre, était mis en place.

 

Le cacha-fuòc


Point de départ des festivités, « Lo cacha-fuòc » (en languedocien). La bûche de Noël, déposée dans l'âtre, recevait de la part de l'aïeul, un verre de vin de la première bouteille débouchée ou une burette d'huile d'olive (dans la région d'Arles et du Comtat). L'ablution s'accompagnait alors d'une bénédiction, dont les paroles, pouvant variées d'une région à l'autre, suivaient la trame générale suivante:

" Té bénédisi tu, tisoun !Toutei lei gen de la meisounAdiou Eve, adiou AdamaQué Diou nous adugué un bouen an !"

 

Le gros souper

Le gros souper, principalement composé de plats maigres (morue en raïto ou en bouillabaisse, daube de poulpe, légumes de saison, escargots, anguille à la « matelote »...), au nombre de sept (en évocation des sept douleurs de la vierge), est servi sur une table soigneusement décorée et respectant un certains nombres de coutumes.

Trois nappes blanches, une grande, une moyenne puis une petite, sont successivement disposées sur la table de sorte à faire apparaître chaque niveau. Trois lumières ou trois chandeliers, ainsi que trois soucoupes contenant du blé semé pour la Sainte Barbe, et d'autres contenant des plantes et herbes récoltées sur les collines de Provence, viennent ensuite parer cette table.

Treize pains, douze petits (les apôtres) et un gros (le Christ) sont finalement placés sur la table, finalisant une décoration symbolique (les chiffres trois, sept, et treize) dans laquelle le gui ne trouve pas sa place (il est dans ces régions, supposé porté malheur).

 

Les treize desserts

D'une région à l'autre, les éléments composant les treize desserts peuvent différer. Certains cependant constituent des incontournables. En voici la liste et quelques explications sur leurs origines.

 

Les quatre mendiants (les fruits secs)

Les “pachichòis” provençaux constituent des mets abondants, traditionnellement intégrés aux habitudes alimentaires des méditerranéens. Quatre d'entre eux sont particulièrement appréciés lors des festivités de Noël, ce sont les quatre mendiants, en référence aux principaux ordres religieux auxquels ceux-ci renverraient.

  • la figue sèche (li figa seca) équivaudrait ainsi par sa robe grise, aux Franciscains. 
  • les raisins secs (li passarilha ou pansa): Augustins (robe rouge).
  • les amandes (lis amellas): selon les versions, elles renvoient soit aux Dominicains, soit aux Carmes. la noix (Augustins), noisette (Carmes). 
Les pruneaux, et plus récemment les abricots, ont progressivement rejoints les quatre mendiants sur les tables calendales.

 

Les fruits frais

Différents fruits frais, conservés depuis le mois de septembre dans les caves et greniers, progressivement rejoints par des fruits exotiques des anciennes colonies, viennent apporter une touche sucrée complémentaire :

  • le raisin: conservé jusqu'à noël dans les caves et les greniers. 
  • le melon d'eau, ou « verdau », peu à peu abandonné cependant. 
  • l'orange: ce fruit, qui n'est pas à l'origine un produit spécifique à la Provence, est toutefois attesté dès le XVIIIe siècle par Laurent Pierre Bérenger. Elle sera par la suite accompagnée de la mandarine corse ou espagnole. 
  • les kiwis, ananas, mangue... et d'une façon générale importance des fruits exotiques.

 

 

Les confiseries et pâtisseries

La pompe à l'huile (pompa à l'òli), connue également sous le nom de gibassier ou de fougasse, est un gâteau parfumé à la fleur d'oranger. Traditionnellement, elle est le plat porté par Pistachier (personnage typique de la crèche et de la pastorale provençale), et doit être rompue (et non coupée) sous peine d'être ruiné dans l'année à venir ; dans une symbolique de partage.

La pompe consommée actuellement semble différer des pompes traditionnelles, autrefois fabriquées avec de la farine de froment. Son nom demeure une énigme, évoquant pour certain la capacité de la farine à absorber l'huile versée lors de la préparation, ou parce que ce gâteau est souvent utilisé pour saucer le vin cuit en fin de repas.

Quasiment incontournable dans toute la Provence, ce plat est toutefois remplacé dans le Comtat et la Drôme par les « panaios » , tartes aux garnitures très variées.

 

Le nougat :

 

  •  Blanc: miel, sucre, blancs d’œufs et des amandes auxquelles on peut substituer des noisettes ou des pistaches. 
  •  Rouge: un nougat à la rose et aux pistaches.
  •  Noir: miel et amandes. (le nougat fabriqué maison).

 

Diverses légendes entourent le nougat, dont une fut relatée en 1935 dans le journal «La Pignato ». Selon celle-ci, le nougat de la liste des treize desserts, serait le rappel d'une offrande faite au jeune Jésus, par un Maure, présent dans la suite des Rois Mages.

À ces différents produits traditionnels de la Provence se sont greffés depuis différentes pâtisseries et friandises contemporaines.

sus 118