On désigne par l’appellation “parlar negue” (parler noir) ou “parlar gròs” (parler gros) un ensemble de variantes dialectales de l’ouest du domaine gascon, principalement dans les Landes, la Gironde et la région de Bayonne. Il se caractérise par un certains nombre de traits phonologiques propres, mais non exclusifs à ces parlers, comme la réalisation [ɘ] de -a- et de -e- atones. [imatge id=21647]
Edicion originala Institut Estudis Occitans, « Messatges», Tolosa, 1958.
Es per aquel recuèlh d’un dotzenat de poèmas qu’Ives Roqueta dintra en poesia en 1958 e s’impausa coma un autor que compta dins una declaracion d’apartenéncia e d’intencion de se far la paraula del monde que parlan pas e d’i tornar sa dignitat.
Poèmas d’amor, lirics e enfuocats, d’amistats –amb una guinhada barroquisanta cap a l’univèrs de Pèire Francés, l’amic Pèiròt- o evocacion del país per « dire lo campèstre dels òmes, en images de lenga » dins « una fam de mots jamai assadolada ».1
Roqueta a 22 ans amb al còr aquela panta d’èsser la votz de son pòble, de se’n noirir per ne faire la matèria primièira de son òbra. « La joinessa del poèta exigís qu’abranda aquela panta, que denóncia, qu’acusa, qu’anóncia un país abitable .» Es çò que fa dins una lenga escrincelada, dirècta que se sap faire violenta, posant volontàriament dins l’expression sociala, lo natural de la paraula viva. Amb Ives Roqueta, lo poèta occitan es una votz collectiva, votz populara, votz contemporanèa e immemoriala : tre son primièr recuèlh, se definís e definís lo poèta coma trabalhador d’utilitat publica.
Vaquí çò que ne dirà mai tard : « L’escritura pòt pas èsser ni presa, ni exercici de poder. Es un trabalh coma un autre. Lo bonur seriá que foguèsse "trabalh d’utilitat collectiva", servicis qu’òm se rend entre egals… »
Tres partidas plaçadas caduna jos los auspicis de tres poètas franceses famoses qu’inspirèron l’autor : Paul Éluard, Guillaume Apollinaire e René Guy Cadou a qual, segon R. Lafont : « los poèmas d’amor e d’evocacion del país devon fòrça sens denegar lo segond Eluard. »
Ives Roqueta, a travèrs aquelas influéncias, capita d’alargar son caminament poetic personal tot fasent ausir una votz singulara. Se fa lo poèta de la paraula, sens s’alunhar completament de sos mèstres Josèp Sebastian Pons o Max Roqueta – a qual es dedicat lo libre- quora pintra « lo caratge de la tèrra » dins sos mormolhs mai secrets, dins lo bruch dels arbres o de l’aiga, « dins lo pantais del cade ».
Dins un estudi sus l’òbra, Maria Joana Verny vei dins lo poèma eponim L’escriveire public un rebat del poèma de Max La lenga s’es perduda : « Diferisson pasmens per sa fin, los dos poèmas : Max ne demòra a l’impossibilitat de parlar " ieu demòre mut e nus per lo camin ", alara qu’Ives, dins l’ardor de sa jovença, se quilha en quilhar " una taula / contra lo vam dels sèrres " e es aquí que se proclama " escriveire public " ».2
Lo poèta s’inscriu d’ara enlà al mitan de son pòble, dins aquel « revirament messianic »3, que comença ja segon Lafont, « de definir " lo mal de la tèrra " ». Es lo títol del recuèlh seguent qu’esperlongarà « los damnes de la tèrra » qu’acaba aqueste.
Lafont tot respièchant l’estetica d’Ives Roqueta se permetiá dins Òc, a la sortida del libre, qualques criticas sus la fòrma mas mancava pas de saludar « un libre fòrça important que pòrta lo ton de la vida vidanta », una poesia que se fa « l’ensag de la vertat. »
Del poèma al poèta, se pòt pas que partejar la conclusion de Maria Joana Verny : « Roqueta escriveire public… òc-ben, lo títol d’aquela òbra de joinessa es ben aquel que se poiriá donar a l’ensemble de l’òbra per rendre compte d’aquela volontat capuda de donar una votz a aqueles que n’an pas. »
Aquela votz de contaire, rocalhosa e universala, d’un que marquèt son temps nos demòra per sempre mai => https://occitanica.eu/exhibits/show/las-voses-de-la-modernitat---/ives-roqueta--l-escriv--ire-pu
1 Joan Eygun, Prefaci, dins Pas que la fam / La faim, seule - 1958-2004, Letras d'òc, 2005. « ua hami de mots jamei arregolada »
2 Maria-Joana Verny, « Ives Roqueta, escriveire public », Revue des langues romanes, Tome CXXI N°2 | 2017, 407-434.
3 Ibid
La revue OC a été fondée en 1923 à Toulouse par Ismaël Girard (1898-1976) et Camille Soula (1888-1963), son premier numéro est paru le 27 janvier 1924. La publication a connu, jusqu’à aujourd’hui, 14 séries, des changements de périodicité, de format, d’adresse, mais aussi de contenu. Sa trajectoire est en quelque sorte significative de celle de l’occitanisme. La revue a joué un grand rôle dans la renaissance occitane du XXe siècle, c’est dans OC qu’ont été publiés les textes majeurs des grands écrivains occitans contemporains.
De 1924 à 1930 OC Gazeta d’accion occitana, de novelas litterarias e artisticas
Pendant cette période la revue est l’incarnation d’une pensée occitane moderne et autonome, en rupture avec l’inactivité du félibrige. La revue emploie, à côté de l’occitan, le catalan et surtout le français, les articles portent sur le panoccitanisme, le fédéralisme, la défense de la langue et de la culture occitanes. OC cesse de paraître le 1er avril 1930 et s’accorde une interruption de plus d’un an avant de trouver sa nouvelle formule.
De 1931 à 1934 OC Revista de la renaissença dels païses d’Oc
En 1931 OC devient l’organe officiel de la Societat d’Estudis Occitans, (la création de la SEO est annoncée dans le n° 131 du 1er avril 1930) dont les tâches les plus importantes sont la création d’un système graphique et d’une langue “littéraire” avec un vocabulaire capable d’exprimer le monde contemporain. OC devient une revue savante, le format change, elle contient dorénavant des textes plus longs et plus scientifiques. Louis Alibert (1884-1959) dirige la nouvelle série, c’est un linguiste disciple du romaniste Joseph Anglade (1868-1930). OC cesse de paraître en 1934.
1940 OC ! edicion de guerra
De janvier à mai 1940 OC sera publié sous la direction du journaliste Pierre-Louis Berthaud (1899-1956) avec un supplément : Lo teatre d’òc sous la direction de Juliette Dissel (1902-1962).
De 1941 à 1945 OC Quasèrns de las letras occitanas, supplément de Terra d’Oc
Publié sous la direction d’Ismaël Girard, le blason de la SEO orne la première page accompagné de la devise La fe sens obras morta es.