La Gramatica de l'occitan estandard se définit comme la description de l'occitan d'aujourd'hui en tant que langue de communication, de création et de culture.
Placée sous la direction de Florian Vernet, elle est l’œuvre collective de l’Academia occitana – Consistòri del Gai Saber.
Sa publication répond à une double exigence :
- Proposer aux apprenants comme aux enseignants une grammaire à jour des derniers apports scientifiques et néanmoins soucieuse de clarté pédagogique.
- Poursuivre le projet de Loís Alibèrt de codifier ce que lui-même nomme en 1935 « la lenga literària » et que notre époque désigne par « occitan estandard », synthèse naturelle des variétés enracinées dans l’espace occitan.
La Gramatica de l'occitan estandard se situe dans la continuité de ce travail fondateur de réflexion sur la langue occitane. Par son caractère synthétique et l’attention portée à sa présentation, à la clarté de ses formulations, à la précision de ses exemples, elle conviendra parfaitement aux personnes abordant l’étude de la langue comme aux plus confirmés, aux adultes comme aux plus jeunes.
La presenta gramatica es un obratge de basa destinat a totes los que vòlon conéisser, apréner e ensenhar la lenga occitana.
Es lo resultat de dètz ans d’un trabalh collectiu menat pels membres de l’Academia Occitana dins los domenis lexical, morfologic e sintaxic.
Se fonda sus l’ensems de totas las varietats vivas enrasigadas sus l’espandi d’òc e parièrament sus la presa en compte de son istòria, dins la continuitat plan compresa del projècte de Loís Alibèrt.
Basada principalament suls parlars centrals intègra las variantas dels parlars periferics que permeton al diasistèma de fonccionar plenament.
Es una gramatica de la lenga occitana estandard e non la de tala o tala varietat particulara. Delà las realizacions diferentas, se vòl la gramatica de çò mai comun, mai universal, mai apte a religar entre eles los occitanofòns quina que siá lor practica, activa o passiva, orala o escrita, d’una varietat eiretada o apresa. [...]
Es la gramatica d’una lenga fidèla a sas realizacions passadas mas tanben preparada per abordar la modernitat e la neologia dins un projècte panoccitan clarament explicitat. Dona la prioritat a çò qu’es comun a totes dins una pontannada ont la transmission dirècta, per la família o per la societat, es venguda de mai en mai problematica. Favorís la communicacion e los escambis mai largs, a l’ora que son indispensables e que los parlars abandonats a las decisions localas e personalas tendon a divergir o a se veire objèctes de recomposicions azardosas.
Es la gramatica d’un estandard eficaç, d’un espleit de referéncia que deu permetre a las varietats en usatge d’escapar al localisme identitari, a de « dialèctes » arbitràriament reconstituïts e de mai en mai isolats unes dels autres, a la reduccion e a la parcellizacion del vocabulari, a la folclorizacion, a l’isolament e a la decadéncia.
Es la gramatica d’una Lenga, e non solament la d’un parlar particular, per legitime que siá a son nivèl, e en consequéncia es susceptibla d’establir una communicacion eficaça entre los occitans primièr, de ganhar lo respècte dels autres, e de donar a totes enveja de la veire capabla de crear e de se desvolopar, jos totas sas fòrmas.
Florian Vernet