Flours d’ermas

Paul Pommier

Paul Pommier (1888-1897) es originari de Susa la Rossa en Droma provençala. Compausa sos primièrs poèmas en lenga d’Òc a l’entorn de l’atge de 19 ans puèi aderís al Felibritge (es manteneire a 22 ans). Mobilizat tre 1914, fa la guèrra coma sergent-major dins l’intendéncia.
Lo recuèlh de sos poèmas Flour d’ermas que publiquèt son filh, Georges Pommier, en 1993 conten tres tèxtes compausats entre novembre 1914 e genièr 1915 mentre qu’èra sul front de Meuse. Dins un d’aqueles tèxtes, «  L’Ataco de Richecourt dou 15 desembre 1914 » conta una de las atacas inutilas e particularament murtrièras menada pendent la tardor de 1914 en Lorena. L’allegoria del « tropèl » remembra lo roman de Jean Giono que conta l’experiença crudèla de la guèrra viscuda per dos païsans dels Alps de Nauta Provença.
Se fa la guèrra tota amb dever, Paul Pommier es pas vertadièrament pres per la fèbre patriotica e militarista, sostenguda per la IIIna Republica. Abans la guèrra, sens dobte al moment del servici militar, aviá compasaut un poèma dels accents plan antimilitaristas « Perservi la patrio : I couscri de la classo 1910 » que fasiá allusion a l’afar dels mutins lengadocians pendent las revòltas viticòlas de 1907 :

.. Un jour vous mandaran / Contro li païsan / Que poudrien estre vostri fraire (...) E quand li crebo-fam / Reclamon di tiran / Quicon de mai par la magiho, / Vous fan tira dedins / Assurènt qu’es ansin / Que l’on sert la Patrio.

Paul Pommier
Plouvié. Dubail, cengla dedins soun uniformo Es aqui. A quita soun mantèu, per la formo, E, d’un toun secarous, douno d’ordre a si gens. Lou secound, qu’a peréu, lis estello d’argènt, Transmes i ouficié ço que lou chef ourdono. Li soudard de renfort, aligna en coulouno, Attendon, ancious, lou signau dou despart. Semblon, dins l’er flaça, coume ’n troupèu que part Sèns saupre ounte vai : lou chin que li coussejo Vai e revèn affara, sous la plueio plus frejo.

Enfin, an douna d’ordre : lou centre atacara, Lis alo renfourçado, l’artihur dounara Just quand lou fantassin aura près soun avanço... E lou troupèu s’en vai, transi e sèns cadanço, Dever ’quéu Richecourt que fau prendre au-jour-d’uei. - Tres mes ié fa ’nvejo, e ié repren per uei ! - La troupo, proun de cop, dins d’ataco superbo, Avié tenta d’ana, amoundaut « manja l’erbo », Mai toujour sis esfors eron ’sta superflu E se partien noumbrous, noumbrous revenien plus ! Palens, aqueste cop que i’a lou Baile-pastre, Tout lou troupèu – sarra coumo i’a d’astre Que rendon lou cèu bèu, dins uno nue d’avoust - De counqueri lou mount voudrié agué lou goust. E lou soudard, bagna, jala, en longo filo, Devers ’quéu Richecourt, dins la loudo, defilo.

L’ataco, a agu lio, paréis, coumo devié... Mai, tout coumo lis autro, a eschoua, car plouvié... Ah ! paure ! que de mort, emai que de soufranço D’aquest valènt troupèu, aquest troupèu de Franço ! Sus tres milo, ai ! - las, n’en manco dis-vue-cent ! E quand n’en revenien, li moutoun innoucènt, Li brave rescapa d’aquest massacro en foulo, Bouvous jusqu’is ouriho, trempa jusqu’i mesoulo, Me disièn ’n plourènt, o cri de desesper : « Regardo-nous, ami, revenen de l’Infer ! »